Èster uman

Era umanitat seguís eth camin deth mau en diuèrsi fronts: des conflictes de Gaza e Ucraïna enquiar òdi neurit convenientament en Euròpa e, en generau, en Occident, contra es migrants e d’auti collectius vulnerables dera societat, a trauèrs de moviments politics reaccionaris e dangerosi qu’ac empodoen tot. Era tardor non se presente erosa, en aguesti tempsi de guèrres ibrides e autoritarismes de tota sòrta, coma eth veneçolan, mentre auance era crisi climatica e era tecnica s’apue ena intelligéncia artificiau, hònt de problèmes (etics) e solucions (scientifiques, medicaus, eca). Arren de nau ena istòria, dideràn es mès cinics, mès arren que non impedisque tanpòc de tornar-mos a formular era pregunta per uman (antropologia) e era sua capacitat de hèr mau e, en conseqüencia, de plantejar-se eth besonh deth ben, dera possibilitat bona dera vida (etica). Non tot ei perdut, se consideram tres principis basics d’Aristòtil: que toti es òmes vòlen per natura saber, qu’es nòstes activitats tendissen ath ben e qu’era filosofia nèish damb er embalausiment, aqueth sentiment plaçat entre era admiracion e era suspresa. Dilhèu non i a arren mès susprenent qu’er uman, coma rebrembe Volker Spierling en un recent libre divulgatiu sus era istòria dera etica. Non le mencione, mès me rebrembe eth pensament de Max Scheler, tà qui viuem ua epòca en qué, a despiech de toti es coneishemts artenhudi, per prumèr viatge, “er òme ei entad a eth madeish un èster radicaument e universaument problematic”, pr’amor que ja non sap qui ei ne ac saberà jamès. Ac escriuec en 1928, as pòrtes deth lunfèrn nazi, mès damb era esperança de saber qu’er uman ei aqueth èster unic, dubèrt ara vida, que gràcies ath sòn esperit pòt díder pro e confrontar-se damb era brutau realitat.