Política de campanar

Aquesta tarda, a les 17.14, les campanes de la Seu Vella anunciaran urbi et orbi l’inici de les concentracions independentistes arreu del país. Són les mateixes “veus de bronze” a què el poeta de la ciutat llunyana atribuïa la virtut d’elevar el cor i escalfar els peus dels pelegrins, en aquest cas dels soferts, irreductibles i pacients pelegrins de la llarga marxa cap a la llibertat de Catalunya, etcètera. Alguns ciutadans o més aviat ciudadanos –en el pitjor sentit de l’expressió–, potser els mateixos que subscriurien encara avui el lamentable vers de Ferran Colàs, en aquella trista època ja Fernando, equiparant el vertical monument amb la Giralda, em temo que no pas des del punt de vista arquitectònic sinó en el terreny de la simbologia, lamentaran segurament, hipòcritament, cínicament, la utilització política d’una icona local com el campanar de la nostra catedral antiga, ignorant la circumstància històrica que la relació d’aquella enlairada torre gòtica amb la brega ideològica no és cap novetat. L’agost del 1874, per exemple, el campaner de la Seu Vella (per més que el temple hagués sigut clausurat pels ocupants espanyols que encara no ens hem pogut treure de damunt, i reconvertit en caserna, el campanar sempre va continuar en servei) era suspès de sou i feina pel governador militar, pel fet de simpatitzar amb els carlins. En fi, un probable episodi avant la lettre del fenomen que hem convingut a designar col·loquialment com a política de campanar. Tampoc no hauria de sorprendre que Lo Campanar de Lleyda fos la capçalera d’un setmanari il·lustrat aparegut l’abril del 1901, un “paperot” segons els seus modestos i irònics promotors, “català per anyadidura”. Al primer número ja deixaven clara (i catalana) la seva adscripció: “Catalans ans que tot, defensarém nostre aymada terra ab cor y ánima.” Llàstima de la puntualització que tot seguit afegien, una mostra evident de la veterania de la puta i la Ramoneta com a muses de la causa sobiranista: “Deu y Patria será el nostre lema, respectant com es degut á les autoritats totas y sometentnos are y sempre á los manaments de las mateixas si son justas y com Deu mane.” O bé és que aquella colla no eren per principis gaire partidaris de la desobediència, o bé és que es curaven en salut, sabent el pa que ja aleshores s’hi donava, a les files unionistes. El pa o més aviat les hòsties.