Perdre el cap (i la porta)

Jaume Plensa ha instal·lat fins a finals d’octubre, davant del Palau de la Música Catalana, una escultura del cap d’una nena, de nom Carmela, amb els ulls closos –un cap una mica deformat, estigmàtic, vull dir com si fos observat per un espectador amb aquest defecte visual, un cap que si lluís unes galtes més magres podria haver sortit en un quadre del Greco–, i ara el consistori barceloní negocia amb l’escultor l’adquisició de la peça i evitar que se l’endugui a una altra banda. I és que la capital de Catalunya, on Plensa va nàixer en 1955, compta amb poques obres, i encara menors, d’aquest artista de renom internacional que ha deixat empremta en ciutats com Boston, Chicago, Venècia, Xangai, Rio de Janeiro i... Lleida, on podem presumir d’una “escultura horitzontal” titulada Pont de terra, a l’entrada del rectorat de la UdL, consistent en un conjunt de 261 rètols d’alumini amb topònims de poblacions de la corona catalanoaragonesa en temps de l’Estudi General. En comptes de mostrar-nos orgullosos d’una mostra del talent d’algú amb tant de prestigi –encara que potser no acabi de convèncer tothom, perquè el prestigi no va sempre lligat a resultats inqüestionables, com succeeix amb l’actuació de l’arquitecte Peña Ganchegui a la plaça Sant Joan–, han sovintejat més les crítiques que no els elogis, perquè alguns veïns ensopeguen amb les referides inscripcions metàl·liques que sobresurten del paviment.

A Lleida, com en tants d’altres llocs, però diria que aquí especialment, o no sabem què tenim o no hi donem prou importància, en general i en particular pel que fa al patrimoni. La Seu Vella, per exemple, és sovint més valorada pels forasters que pels autòctons (21.505 turistes l’han visitat aquest estiu). I a una petita meravella com l’església romànica de Sant Martí no li hem sabut trobar encara un ús adequat. Ara li han restaurat la portalada, que les autoritats aragoneses reclamen, perquè el bisbe Meseguer la va comprar fa un segle al Tormillo, on queia a trossos. Seria una pena, perquè s’ajusta com anell al dit a la façana del temple. De fet, Josep Monzón sostenia en 1933 que la porta hauria arribat a aquell poble procedent de Lleida. Josep Lladonosa rebutjava aquesta hipòtesi d’un viatge d’anada i tornada, però si non é vero, é ben trovato, que en català equivaldria a “si no és veritat, està ben explicat”.