Col·leccionistes de records

Comentant aquí dijous el mullader –bé, deixem-ho només en sorpresa– causat per la camiseta diria que volgudament provocativa que va lluir Joana Ortega en una roda de premsa recent al costat d’Artur Mas i Irene Rigau, víctimes com ella d’una de tantes arbitrarietats comeses els últims temps per una justícia espanyola que cada vegada sona més a oxímoron o contradicció en els termes (si és espanyola no pot ser justícia), una camiseta negra amb lluentors on es podia llegir la frase Dirty lips mood que donava peu a diverses possibles interpretacions derivades de la referida brutícia labial –de paraula o també d’obra–, vaig acabar concloent que, entre les inscripcions programàtiques que formen part de la mateixa col·lecció de peces de disseny italià, la meva preferida és la que fa Collect moments, not things, a pesar del seu tuf a llibre d’autoajuda, fins al punt que confessava estar disposat a portar-la pel carrer, malgrat les lluentors, si a algú se li acudia de regalar-me-la (suposant que n’hagin confeccionat de la talla XXL, que ho dubto: el glamur en la indumentària està renyit amb determinades estatures que sobrepassen els estàndards de producció de les grans marques de roba chic, tal com em vaga de saber per amarga experiència pròpia, bé, ara potser exagero amb això d’amarga). Col·leccionar moments i no pas coses. Un propòsit excel·lent, una magnífica divisa existencial. A banda, solen sortir més barats els moments que les coses, vull dir les vivències –s’entén que positives– que no les possessions, encara que depèn de quina mena de moments i de coses, és clar. També cal tenir en compte que algunes coses proporcionen moments inoblidables. Ara bé, els moments són efímers per naturalesa, de seguida adquireixen la condició de records. Més que no moments, col·leccionem records. Uns records més o menys vius, intensos, fins i tot comestibles. “Quan rosego els teus cabells elàstics i rebels, em sembla que menjo records”, va escriure Baudelaire. Per això trobo encara més encertada la sentència d’Ernesto Sábato: “Vivir consiste en construir recuerdos futuros”. He descobert fa poc que devem al mateix autor aquella definició del tango com a “pensamiento triste que se baila”, que jo atribuïa equivocadament a Borges. De Borges sí que és l’afirmació que, a diferència dels humans, els animals viuen només en el present.