Liquidàmbars i crisantems

Matí de bromes i crisantems, dimarts passat, amb el sol traient finalment el cap per entremig d’una capa cotonosa de núvols més grisos que blancs (un Tot Sants boirós fa més Tot Sants). Tot això a la plana, és clar. A dalt a la muntanya un cel blau cel i un bo que enamora. Massa bo encara, per als colors de la tardor, que no acaben d’esclatar. Als pendents boscosos del riu Bòssia a l’altura de Sarroca de Bellera, que cada any per aquestes dates aparenten un tapís iranià gegantí, els falta una setmana per oferir l’espectacle cromàtic en tot el seu esplendor. Igual que als liquidàmbars de Lleida, en especial els de la Banqueta i del marge de la carretera d’Osca vora l’Arnau de Vilanova, als quals se’ls va encenent el fullam fins a assolir una tonalitat de corall, gairebé de maduixa. El nom científic d’aquests vistosos caducifolis es complementa amb un orientalis que remet a la seva procedència de terres de Turquia i de Síria, i al·ludeix a l’ambre líquid evocat pel color i la textura de la resina obtinguda de la seva escorça, denominada estorac i aprofitada tradicionalment com a bàlsam per tractar afeccions cutànies. Potser li aniria bé al Ramon del Nari, que dissabte vaig tenir el plaer de saludar –sempre és un plaer, a banda d’una font de riallades– davant del cafè del Tit d’Arbeca. Preguntat per la salut, em va mostrar el dors pelat de les mans, però de seguida va aclarir, pessimista i genial com de costum –una intel·ligència natural desaprofitada–, que sospitava que la causa no n’era tant cap malaltia de la pell com l’acció repetida de posar-se les mans una i altra vegada a les butxaques sense trobar-hi res. És el mateix filòsof popular que, el darrer cop que vam coincidir un Tot Sants al cementiri arbequí, em va fer notar, consternat, que ja tenia més coneguts allà dins que a fora.

Passejant entre tombes, pondero que el recinte està força endreçat, si bé no fa tant de goig (de fet, cap cementiri de Catalunya no en deu fer, llevat potser del de Montornès de Segarra) com el modernista d’Olius, amb els nínxols excavats a les roques, que enguany celebra el centenari de la seva construcció, dissenyat per Bernardí Martorell. Tot just quatre dies abans havia pogut visitar al museu de Solsona una exposició sobre aquest arquitecte deixeble de Gaudí, fitxat en 1915 per a la diòcesi solsonina pel bisbe Vidal i Barraquer.