L’ànima i la boira

Els ponents d’un congrés celebrat fa un parell de setmanes a Madrid van convenir que les ciutats intermèdies són les que compten amb un futur més prometedor per qualitat de vida, accés a les tecnologies i proximitat a grans pols econòmics. Posaven els exemples de Lleida i Lleó. La pregunta és, a banda de les dimensions, què més tenen en comú aquestes dues capitals de província? A primera vista, descomptant la L inicial dels seus noms i que, si el de Lleó remet al rei de la selva, a Lleida havíem tingut com a animal totèmic –en temps dels ilergets i dels romans– una altra fera salvatge com és el llop, doncs un clima rigorós, extremat. Desconec, però, perquè només hi he estat a l’estiu, si a Lleó pateixen boirades com les d’aquí.

Si fos prou cursi, que ho sóc però potser no tant, escriuria ara que la boira és l’ànima de l’hivern lleidatà. Precisament, per protegir-me del meteor de què molts dels meus conciutadans es declaren entusiastes, per raons per a mi incomprensibles, més enllà d’algun episodi esporàdic de romanticisme i nostàlgia, un vespre força emboirat que vaig passejant pel carrer Major entro a refugiar-me en una de les sales de la planta baixa de l’antic hospital gòtic que acull avui dia l’IEI. Hi ha una exposició de l’escultor targarí Antoni Boleda, conegut sobretot pel monument a Lluís Companys del Tarròs, titulat L’ànima del silenci. De sobte, no puc reprimir que les mans encara mig balbes pel fred exterior acaronin aquelles superfícies de marbre, de fusta, de bronze, de terra cuita, de metacrilat i altres materials que haurien d’oferir en principi un tacte més aviat gèlid però que trobo d’una calidesa reconfortant, com la pell setinada d’una dona. Deu ser cosa de les formes sensuals de les peces exposades, que em resulten bastant familiars perquè tinc la sort de posseir-ne una de semblant, tallada pel mateix artista: una bonica composició de pedra arenosa ocre de dos pams d’altura i d’un pes de set quilos en certa manera proporcional als dos quilos de cada exemplar del llibre pel qual em va ser concedit quasi trenta anys enrere el premi literari que incloïa l’obsequi de l’esmentada obra d’art, la qual diria que representa dos cossos estilitzats abraçant-se o dos arbres ajuntant els troncs o tal vegada la juxtaposició del silenci i la boira, mentre deixen entremig un buit que una ànima gran podria omplir.