Fins sempre, fins mai

Tantes informacions sobre Cuba, arran de la mort de Fidel, m’han fet posar nostàlgic, estat que predomina en mi darrerament, un dels efectes col·laterals de l’edat madura (mal portada). Nostàlgic d’allò en què creia, del que jo era i del que no va poder ser, nostàlgic del que vaig sentir, en la doble accepció de sentiment i com a quasi sinònim d’escoltar. Totes aquelles cançons de la Nova Trova: Silvio Rodríguez, Pablo Milanés, Amaury Pérez, Noel Nicola... Del que vaig sentir i del que vaig ballar, quan la revolució era sobretot una música, el ja remot estiu de 1985 en què vaig visitar l’illa caribenya i de cop, entre son i danzón, entre havans i mojitos, vaig caure del cavall, en adonar-me que l’anomenada perla de les Antilles era una perla falsa. Quina decepció! En el decurs d’aquell viatge, un dels que ho he passat més bé –una cosa no treu l’altra, perquè es tracta d’un país ple d’al·licients, entre els quals la simpatia dels nadius–, cada cop que entrava en un restaurant requeria al grupet de músics que hi amenitzaven els àpats que toquessin Hasta siempre, comandante, la composició de Carlos Puebla dedicada al Che. Aleshores encara m’emocionava amb la que intuïa l’última revolució romàntica (Nicaragua, Chiapas o Venezuela també han acabat com han acabat, ai si els sandinistes caiguts en combat aixequessin el cap per contemplar el trist paper del corrupte Daniel Ortega, no cal ni dir res del patètic Maduro). En fi, observant la cara d’aquells homes de la guitarra que anaven de taula en taula interpretant la peça que els havia sol·licitat, podia endevinar que no compartien el meu entusiasme per la causa. Una conversa a fons una nit al cabaret Tropicana amb un xicot de Camagüey, estudiant de medicina a Moscou, em va confirmar les sospites. Cuba havia esdevingut una dictadura. Sanitat i educació universals, però molta misèria i gens de llibertat. Igualitarisme sense democràcia no em convencien. Potser va ser aleshores, als 27 anys, que em vaig començar a tornar escèptic i, d’alguna manera, vell. Així que, quan dies enrere veia per TV3 els cupaires Anna Gabriel i David Fernández reconèixer a Julia Otero la seva admiració pel chavisme veneçolà, vaig pensar que anem bé, per anar a Sants, vull dir a Ítaca, que també és una illa idealitzada però ara mateix potser no tan llunyana com la Cuba dels nostres ingenus somnis de joventut.