Doneu-me corda

Per recomanació d’Albert Villaró, melòman i llaütista a estones perdudes (així apareix fotografiat al seu perfil de WhattsApp i no prenent notes a mà o teclejant l’ordinador, com fóra més d’esperar de l’escriptor consagrat que ja és), estava llegint Una música constant, del novel·lista angloindi Vikram Seth, disponible ara en català per tan sols 12 euros a Labutxaca. Com que tracta de les vicissituds artístiques i sentimentals d’un violinista d’un quartet de corda, a mesura que passava pàgines em sobrevenia un desig irreprimible d’escoltar música d’aquest gènere, no només en disc sinó, sobretot, en viu. Vaig tenir la sort de veure anunciat a l’auditori un concert per al dijous de la setmana passada per part del quartet Teixidor (dos violins, viola i violoncel), que pren el nom del compositor i organista Josep Teixidor, fill de Seròs, que va viure entre 1752 i 1814. El programa prometia: Mozart i Beethoven. Del primer, unes fugues inspirades en El clave ben temperat de Bach i el quartet Primavera, amb el seu deliciós andante cantabile. Del segon, el Quartetto serioso, que malgrat el títol és ben animat, amb quatre allegrettos quasi consecutius. Com a bis, un tast de L’art de la fuga del gran Johann Sebastian, la seva última composició abans de morir. És la mateixa que toquen també en un bis els músics de la novel·la, no gaire corrent en el repertori quartetístic, i que la discogràfica els proposa que enregistrin, per la seva originalitat. Quina coincidència. Vaig sortir de l’auditori satisfet i amb ganes de repetir aviat l’experiència. En tornar a casa, reprenia la lectura. M’assabentava que un quartet en do sostingut menor de Beethoven va fer més suportables les últimes hores de Schubert, igual que el mateix Ludwig, ja sord, es va sentir reconfortat mentre agonitzava per la partitura del Messies de Handel. Al protagonista el posa de bon humor el quartet opus 20, número 6, de Haydn, que troba el més fascinant de tots. Resulta evident el poder consolador de la música, no només la de cambra. També funcionaria, per exemple, tal com aquests dies hem recordat, arran del seu decés, alguna cançó de Leonard Cohen. Posem que Chelsea hotel, en què proclama un “som lletjos però tenim la música” que no dubto a aplicar-me i explica com un dia Janis Joplin li va fer una fel·lació sobre un llit desfet. Això també deu ser un bon consol.