Taronges amargues

A

Inés Arrimadas la critiquen des del seu mateix partit per ser massa tova amb els independentistes, perquè tal vegada no els faria empresonar tots, arribat el cas. Empresonar o bé coses pitjors, que no es pot descartar res, amb aquesta gent que –des de Felip V a Franco– sabem prou com les gasta, per molt que s’omplin la boca de bones paraules: “A Dios rogando y con el mazo dando”, que sembla ser ara la consigna inspiradora de la pretesa Operació Diàleg del govern Rajoy, tan aplaudida –qui no té pa, somia truites– pels dos diaris més llegits de Barcelona (perquè després vagin denunciant un suposat pensament únic a Catalunya). Qui sap si a la cap de l’oposició al Parlament li retreuen una mala influència del seu flamant marit, que havia sigut de la ceba, si bé darrerament se’l nota més atret per les posicions encarnades per la senyora Ramoneta i la seva amiga de vida alegre que, desaparegut de l’escena Duran –bravo!–, ve postulada per aquell altre gran vividor de la política que és Fernández Teixidó, antic trotskista que ha passat per tantes sigles com el nou virrei Millo (que, si Puigcercós s’hi hagués posat bé en el seu dia, ara potser tindria carnet d’ERC).

Les desqualificacions a doña Inés provenen sobretot d’alguns intel·lectuals com Boadella, Azúa o Espada, que s’han venut els principis democràtics per un plat de llenties, o més aviat de callos a la madrilenya: un bon càrrec, reconeixements públics, subvencions a dojo. A diferència de Roma, Madrid sí que paga els traïdors. Al mateix temps, dins de Ciudadanos ha sorgit un sector crític, que tractant-se de l’anomenat partit taronja s’escauria designar com a sector cítric, representat per Carolina Punset, partidària de combatre encara més –amb més ràbia– les autonomies, les seves llengües pròpies i altres senyes d’identitat. És a dir, segons ella, uns nacionalismes que només divideixen, oblidant l’existència d’un nacionalisme espanyol força més excloent, violent i nociu (ja és ben cert que cap geperut no es veu el gep). La filla d’Eduard Punset proclama que l’únic patriotisme vàlid és el basat en la Constitució. Ofuscat com estava, jo sempre havia entès la pàtria com un paisatge, una llengua, una literatura, una cuina, una història, unes tradicions, uns records, un sentiment de pertinença, un anhel compartit de llibertat, etcètera, però mai l’hauria reduïda a un paper.