Et veuré en la boira, també?

Comença la disbauxa consumista. Què seria un Nadal sense compres? Podem imaginar-lo sense arbre, sense pessebre, sense torrons, fins i tot sense àpats familiars, però no pas sense la preceptiva visita a algun comerç, sense un càrrec a la Visa, sense un forat més o menys gros al compte corrent. He escrit comença? Error: el festival del consum fa dies, setmanes, mesos, que dura. Ha esdevingut el nou opi del poble, l’autèntica religió dels nostres temps, substituïdes les catedrals per hipermercats. Els incentius per acudir-hi són continus; la publicitat, incessant. Just abans de les promocions del Blak Friday, a Media Markt van posar en marxa una campanya sota el lema: “

No busques más. ¡La felicidad está aquí!

” Qui s’hi podria resistir? Qui no desitja ser feliç? Com que “jo no sóc tonto” –o això mateix voldria creure–, vaig sucumbir al reclam. Ja em teniu camí de Copa d’Or, franquejant les portes vermelles, passejant entre els rengs de productes exposats, buscant-ne algun per emportar-me a casa com un desesperat. Em costava més del previst. Mirava i remirava pels passadissos i no trobava res que necessités. Tenia de tot, potser no tan modern ni amb tants botons, però tampoc no és qüestió d’omplir d’andròmines que no utilitzes mai els armaris de la cuina o la saleta d’estar. De manera que al final em vaig haver de conformar amb un disc. No és que n’hi hagués molts per triar. Qui compra música, avui dia? Ara, de sèries televisives i jocs per ordinador, tants com en vulgueu. Era l’últim –bé, l’últim d’estudi, perquè acaba de treure una antologia en directe– d’Eric Clapton. I still do. Un títol i un treball d’autoafirmació. Envelleixo, però encara ho puc fer. Onze versions de clàssics del blues i una delícia final, I’ll be seeing you, un estàndard de tota la vida que han cantat els més grans, de Billie Holliday a Sinatra, de Linda Ronstadt a Dinah Shore. Malgrat una veu ja bastant gastada, Clapton –slowhand o mà lenta, per als amics– se’n surt força bé. La lletra traspua nostàlgia d’una felicitat perduda, se suposa que recobrada en el cas de l’oient gràcies a la present adquisició. En síntesi: t’estaré veient en tots els vells llocs coneguts, en aquell petit cafè, sota els castanyers del parc, els dies bonics d’estiu, en tot allò que és alegre i lleuger, en el sol del matí o quan miri la lluna, allà sempre et veuré.