Popes de Lleida

Al llibre Les religions a Catalunya, escrit per diversos autors coordinats per Carod-Rovira i acabat d’editar per Pagès, s’hi pot llegir que l’Església ortodoxa disposa al nostre país de 55 centres de culte, un dels quals a la ciutat de Lleida. Aquesta proliferació és deguda sobretot a l’arribada els darrers temps d’un nombrós contingent de ciutadans romanesos, una part important dels quals establerts a les comarques ponentines. El temple lleidatà és situat al passeig de Ronda, en un edifici a mig remodelar que havia albergat fins fa uns pocs anys la comissaria local de la policia espanyola. Els treballs de reforma de l’immoble estan aturats des de fa mesos, per falta de finançament (dimecres passat, els diaris informaven d’una aportació de 65.000 euros per part del govern de Romania, a fi de donar una empenta a les obres, que segons les previsions dels promotors haurien d’estar enllestides durant aquest pròxim 2017). Mentrestant, la façana presenta encara uns panys de totxos sense arrebossar, una porta de fullola i els forats de les finestres sense finestres. L’únic element arquitectònic que sembla haver-se completat a hores d’ara són tres belles cúpules de coure, culminades per sengles creus daurades d’un forjat molt artístic, que alguns matins sense boira que baixo amb el cotxe per aquella avinguda, de camí a la feina, veig resplendir sota el primer sol del dia, una imatge que acostuma a animar-me prou com per tractar d’afrontar la jornada amb un mínim d’optimisme. Si algun cop hi passo per davant encara una mica adormit, pot succeir que em sobrevingui una sobtada sensació d’estranyesa, de no ser on hauria de ser, com si no anés conduint en realitat en direcció al Segre sinó cap a algun punt del tram final del Danubi o tal vegada de les ribes del Bòsfor.

Convé aclarir que no tots els immigrants romanesos residents aquí són de confessió ortodoxa, sinó que n’hi ha uns quants de protestants i catòlics. De fet, la diòcesi ilerdense compta ja amb dos capellans de la referida procedència, que no van vestits de negre de cap a peus ni deuen lluir –suposo– llargues barbes, com els popes que oficien entremig de precioses icones de fusta fosca amb pans d’or. I que m’imagino desitjant avui un bon Nadal als seus compatriotes en la seva llengua, amb la qual aprofito per fer-ho jo mateix als benvolguts lectors: Crâciun Ferigit.