L’última voluntat

La tarda del dissabte 17 de desembre en què havien enterrat a mig matí la seva vídua, jo era a Agramunt admirant un retrat de Guillem Viladot fet per Josep Bertran una vintena d’anys enrere. El poeta de Riella hi apareix tot elegant, amb aspecte més d’escriptor que d’apotecari, lluint un somriure murri, acompanyat del seu gos Urc. La imatge gràfica forma part d’una exposició permanent, situada al tercer pis de la xocolateria Jolonch, de fotografies de l’al·ludit Bertran, periodista vinculat a la revista Sió, a l’emissora municipal i a molts d’altres mitjans de comunicació catalans: el degà dels corresponsals de comarques al moment de la seva mort, en juny de 2015, als 69 anys (al passar uns minuts abans per davant de la llibreria de la vora, m’havia semblat veure la seva, de vídua, despatxant al taulell).

No havia estat mai a la xocolateria Jolonch, recuperada gràcies a l’empenta del nou propietari de Torrons Vicenç, i me’n van impressionar la decoració i les dimensions del local, tant de les sales de degustació com de la botiga on es troben a la venda els diferents productes de tot el grup empresarial –un paradís dels llaminers–, així com les instal·lacions visitables de la vella fàbrica, la fundació de la qual es remunta a 1770, potser la més antiga encara en funcionament de tot Europa. En un passadís amb vidrieres a un cantó, que permeten veure l’obrador amb les màquines rudimentàries, i a un altre uns cartells informatius sobre les virtuts del derivat del cacau que els indígenes centreamericans coneixien com a “aliment dels déus”, observo una mostra d’etiquetes i embolcalls de les gruixudes rajoles de xocolata a la pedra, del 1910 ençà. Me’n crida l’atenció una amb el reclam L’última voluntat del President i un dibuix del rostre de Lluís Companys sobre una breu explicació: segons l’historiador Josep Benet, la nit del 14 d’octubre de 1940, vigília del seu afusellament a Montjuïc, el polític del Tarròs va demanar a les seves germanes, com a última voluntat de reu de mort, unes preses de xocolata Jolonch, el gust de la qual li recordava els dies feliços de la seva infantesa en terres urgellenques. (Per cert, la meva, d’última voluntat, referida als lectors, d’un 2016 que m’ha costat tant de passar, per a un any nou en què en farà 30 que els dono la tabarra des d’aquesta contraportada, és desitjar-los un 2017 venturós).