DIA DE REG
Colors en la boira
Tips de la grisor uniforme de tants dies emboirats en aquesta planúria interior coneguda pels geògrafs com a Depressió Central Catalana –em temo que també en l’accepció psicològica del terme, pels comprovats efectes depressius d’un fenomen climàtic tan malauradament fidel, que és una manera poètica de dir pertinaç o tossut o pesat–, val la pena anar a veure una mica de claror i color en els quadres de l’exposició de Manuel Viola (fins al 22 de gener) a l’antic Casino Principal, seu provisional del Morera.
La mostra repassa les diverses etapes creatives del pintor nascut a Saragossa el 1916, de pare balaguerí, criat i format a la Lleida republicana, influït per artistes locals amb vocació universal d’aquella mateixa fecunda generació com Cristòfol, Crous o Lamolla, i que arribaria a ser un dels màxims exponents de l’anomenat informalisme espanyol (en el sentit pictòric, perquè parlant en general, posem que de conductes en l’àmbit de les relacions privades i públiques, això d’informalisme espanyol sona a tautologia o redundància), membre del grup avantguardista El Paso, protagonista d’una trajectòria vital plena de peripècies i aventures que es clouria a San Lorenzo de El Escorial el 1987. Moltes de les teles que s’hi exhibeixen semblen justament previstes com a conjur contra la boira, tal com ho confirmen alguns dels seus títols, el més evident dels quals, un oli de grans dimensions datat de 1961 que respon a Llum solar. No es tracta de l’única obra batejada amb una referència meteorològica, ja que ben a prop hi descobrim un Rumor de relámpagos o un Rayos y truenos. No hauria d’estranyar: el traç vigorós i gruixut de Viola, aquelles pinzellades d’un cromatisme llampant, fan pensar sovint en una tempesta, no només del cel, sinó també de l’ànima. Amb tot, malgrat la referència lumínica del títol, Llum solar no és el llenç que més m’agrada dels reunits per a l’ocasió. Si me n’hagués d’emportar algun a casa –no pas per penjar-lo a l’habitació, perquè em temo que la seva presència desassossegant m’impediria conciliar el son–, triaria Ventana al infinito o Paisaje romántico o Levitación o un Homenaje a Caravaggio amb ocres i clarobscurs que remeten als tan característics dels treballs del genial llombard, o bé Homenaje a Patinir, en què s’evoquen aquells blaus intensos, misteriosos i profunds del mestre renaixentista flamenc.