Nàufrags en un mar de boira

Quasi tots els diaris catalans del 6 de gener, inclòs aquest, coincidien a escriure en negreta que els Reis ens havien portat el sol, s’entén que als soferts habitants de les terres de Ponent, després de gairebé un mes seguit de boira. Un enunciat enginyós però inexacte (que la realitat no espatlli un bon titular, una vegada més), perquè de fet l’estel va treure el cap la vigília a les onze del matí i Ses Majestats no tenien prevista l’arribada fins a mitja tarda. Potser és que ens l’havien enviat a l’avançada, per missatgeria exprés. Per cert, es pot comprar una mica de llum solar a Amazon? Jo mateix n’hauria pagat uns quants euros ben a gust, ja no dic els responsables de Lleida-Alguaire, on s’han hagut de cancel·lar una bona colla de vols per falta de visibilitat, mentre alguns oportunistes aprofitaven per reprendre les crítiques formulades al seu moment per part d’importants polítics convergents a la construcció de “l’aeroport del tripartit”, qui sap si contrariats perquè aquella obra pública no generaria un 3%, tot i que en la festa d’inauguració molts dels seus correligionaris van córrer a posar-se a primera fila per sortir a la foto.

En fi, potser sí que la boira és molt poètica, però va arribar un dia, a finals de desembre, quan ja dúiem tres setmanes de fosca humitat, que un servidor de vostès no suportava més tanta poesia i se li va fer imprescindible la prosa d’Hèlios. Nord enllà, per la C-12, la claror no apareixia fins passat el trencall de Tartareu, més amunt del monestir de Bellpuig de les Avellanes on la bromada s’acostuma a aturar. Prop del port d’Àger lluïa un cel diàfan, però feia fred. Em vaig anar a reconfortar a Casa Mercè de Fontdepou: un saltat dels últims bolets de l’any, olla barrejada i flam de pinya. La Mercè Camins potser no tindrà mai cap estrella dels pneumàtics però és una de les millors cuineres del país, sense necessitat de perpetrar esferificacions ni coses estranyes. Al sortir del restaurant, ben satisfet, després d’una llarga i amena sobretaula vora la llar de foc, des de la porta es podia albirar una enorme extensió de boira baixa cobrint tota la plana. Al fons, cap a llevant, emergia solitari d’aquella espècie de mar de vapor grisenc el perfil inconfusible del massís de Montserrat, d’un to rosat pel reflex de la posta, com una illa màgica, com un miratge, com un somni.