Millo i Trillo

E

n unes declaracions que el defineixen com a persona i diuen molt de la seva categoria moral –però que no sorprenen gaire coneixent-ne la trajectòria política–, el nou virrei Enric Millo, delegat espanyol a Catalunya, va venir a dir que més hauria valgut que la Generalitat hagués emprat els diners despresos en la conferència dels tres tenors de l’independentisme al Parlament Europeu, la setmana passada, en ambulàncies pediàtriques per evitar desgràcies com la mort recent d’una nena a Blanes, establint una relació de causa-efecte entre una cosa i l’altra. Vaja, que no és Madrid que ens mata –i ens roba–, sinó el procés. El prusés, com escriuen alguns graciosos sense gràcia.

A banda d’ignorar que Catalunya és l’única autonomia que actualment disposa d’aquesta mena de vehicles medicalitzats, el senyor Millo va demostrar ser un demagog de l’alçada d’un campanar, vull dir d’un campanar ben alt, com els de Montgai o la Granadella. Per què no culpabilitzava de la pèrdua d’aquella pobra criatura, per suposada falta de mitjans materials, posem per cas els 40.000 euros que acaba de desemborsar el govern que ell representa al nostre país, de moment encara sense el títol d’ambaixador, per una sola catifa a la legació espanyola al Vaticà? Deu ser una catifa molt gran, potser tant com la rojigualda plantada a la madrilenya plaça de Colón, de les dimensions d’una pista de bàsquet. Quant devia costar, aquell enorme tros de tela bicolor, a part del pal gegantí? Segur que més que una ambulància. O dues.

És com si ara, seguint el mateix raonament demagògic, vinculéssim la decisió de l’aleshores ministre Federico Trillo d’abaratir el transport de tropes llogant un avió atrotinat, que al final es va estimbar, amb els calés que en aquella mateixa època es destinaven a l’habitatge i custòdia d’una “amiga entranyable” del monarca. Per cert, aquests dies hem pogut confirmar que no era la primera senyora a gaudir de prebendes especials sufragades pels súbdits: sembla ser que a l’actriu, per dir-ne d’alguna forma, Bárbara Rey també se li havia posat un niuet –i més endavant tapat la boca– amb càrrec als pressupostos públics. Però, és clar, a segons qui tot se li perdona, sobretot tractant-se de segons què. L’amor tot s’ho val, com feia el títol d’una cançó preciosa que el 1979 van enregistrar a duo Quico Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet.