Bitllet a Pyongyang

A risc de passar per un aixafaguitarres, no em puc estar de dir que al judici d’aquesta setmana pel 9-N hem retrobat aquell Mas astut i calculador, que potser no haurà ofert exactament la imatge de l’heroi que ara mateix necessitem. L’home ja va avisar que no té fusta de màrtir i això no se li pot retreure a ningú. En fi, tothom actua com pensa que li convé i es defensa de les injustícies com pot, però no m’imagino el Macià processat per l’intent de Prats de Molló excusant-se davant d’un jutge en un defecte de forma administratiu, sabent que el mirava mig món. Esperem que, quan li toqui, la Forcadell es mostri més coratjosa. Això sí, sigui quina sigui la sentència, haurà quedat un cop més en evidència –perdonin el rodolí– una democràcia espanyola malalta, com denunciava dimecres Puigdemont (veus, aquest me’l crec més), així com la demagògia bel·licosa dels mitjans de desinformació de Madrid. Entre les moltes barrabassades que darrerament han publicat, potser la més lamentable venia signada per Mariano Gomà, que és de Lleida i no pot al·legar desconeixement de la realitat com tots aquells cavernícoles que perpetren les seves diatribes a mig miler de quilòmetres de distància. Es confirma que no hi ha pitjor falca que la de la pròpia fusta. L’actual president de l’entitat espanyolista Societat Civil Catalana explicava dimarts a La Razón que la manifestació de la vigília a Barcelona li recordava quan els donaven festa a l’escola per portar-los a veure Franco. Sospito que no hauria calgut que al petit Gomà l’eximissin d’anar a classe perquè acudís a saludar el dictador, coneixent les idees polítiques familiars: el seu progenitor era l’arquitecte de l’ajuntament franquista, autor del monument als Caídos de la plaça Cervantes. En fi, ja se sap que els testos acostumen a assemblar-se a les olles i que, si el pare és músic, el fill és ballador. Rematava el flamant membre del Consell Municipal de Patrimoni de la Paeria –sobretot per mèrits patriòtics, suposo– que això d’ara a Catalunya “ya solo ocurre en Corea del Norte y poco más”. Bé, jo animo el senyor Gomà i tots aquells que escriuen ximpleries similars a instal·lar-se una temporada a la Corea de dalt, per comprovar si s’hi troben igual que a casa nostra, ja que van dient que estem si fa no fa. I no caldria que tinguessin pressa per tornar, que aquí no els enyoraríem gaire.