Manchester i Liverpool

Manchester by the sea, titulada en la versió castellana Manchester frente al mar, una traducció que sona fins i tot poètica però resulta un pèl inexacta –i perifràstica–, perquè potser hauria sigut millor deixar-ho en un senzill Manchester de mar, de la mateixa manera que per aquí tenim un Arenys de Mar que no se’ns acudiria mai de rebatejar com a Arenys enfront del Mar, és una bona pel·lícula que conté entre els seus al·licients una banda sonora que reforça el lirisme de determinades escenes i incorpora algunes peces escollides de compositors barrocs com Händel i Albinoni o romàntics com Massenet.

Però no és d’aquesta Manchester americana i litoral que volia parlar avui, d’aquesta vila costanera de Nova Anglaterra, sinó de la Manchester més gran de l’Anglaterra vella, de la ciutat fabril coneguda antany per les seves manufactures tèxtils i avui dia sobretot pels seus dos equips de futbol, un dels quals entrenat per Guardiola, l’altre per Mourinho. I en volia parlar sense aparcar el tema de la música barroca, perquè tot just aquesta altra Manchester de terra endins (a diferència de la seva veïna i eterna rival Liverpool, que té port marítim i fama mundial com a bressol dels Beatles) dóna nom a una sèrie de dotze sonates per a violí de Vivaldi que en principi no tenien res a veure amb la referida urbs britànica, però que, després de segles perdudes, les seves partitures manuscrites van ser descobertes casualment dins d’un cofre dipositat a la Manchester Central Library. Adquirides el 1740, a la mort del seu primer posseïdor, el cardenal Ottobani, per un viatger anglès que se les va endur al seu país, havent passat per unes quantes mans acabarien oblidades a l’esmentada biblioteca. No seria fins al 1991 que s’enregistraria la dotzena completa de les ara conegudes com a sonates Manchester, en un disc que escolto mentre escric això, amb Fabio Biondi fent sonar un violí Testore fabricat a Milà el 1750. I per què els endosso una llauna tan pedant, en comptes de comentar per exemple alguna qüestió de l’actualitat política? Doncs perquè hi ha dies que em sento com un dels violinistes del Titanic, tocant impertorbable l’instrument en ple naufragi, mentre tot s’enfonsa al seu voltant (i no només per causa de la dolorosa derrota de dimarts del Barça a París, que no és en aquest cas el París de Texas, sinó la capital de França).