Vist i no vist

Si la setmana passada parlava aquí de mirades que maten, com la que suposadament li havia clavat un manifestant a la fiscal en cap de Barcelona, avui prefereixo fer-ho de mirades vivífiques, plenes de vitalitat i de ganes de viure, mirades capaces d’infondre vida o fins i tot de justificar de cap a cap una existència humana.

Al restaurant La Placeta d’Arbeca coincideixo amb una cosina de lluny que em fa saber la defunció recent del Magí Gras, fill de l’Amadeu de ca la Bassilissa, el botiguer que em despatxava les rajoles de xocolata causants d’una frustració infantil de la qual compto que no m’he refet encara: jo en aquell temps col·leccionava uns cromos –sants, com en dèiem aleshores– sobre la Segona Guerra Mundial que venien amb cada rajola i els anava enganxant en un àlbum que tenia ja quasi complet, fins que l’àlbum va desaparèixer misteriosament i no el vaig poder trobar enlloc, per més que el busqués. Pèrdues inexplicables com aquesta no se superen mai. Amb el Magí manteníem un quart o cinquè grau de consanguinitat i des que se’n va anar a viure a Barcelona de ben jove no recordo haver-lo tornat a veure més que un parell de vegades, cosa que no treu que hagi lamentat de cor la seva mort prematura: em portava tan sols dos o tres anys. Un càncer fulminant, que se l’ha endut en pocs mesos, suficients però per planificar el seu comiat amb tot detall, coneixedor des d’un principi del fatal desenllaç. Quina sang freda, no crec que jo en fos capaç, gemegant tota l’estona amagat sota el llit. Va deixar encomanat que li posessin al funeral una cançó de Raimon, He mirat aquesta terra, basada en un poema d’Espriu: “Mentre m’envelleixo en el llarg esforç / de passar la rella damunt els records, / he mirat aquesta terra...”. Tota una lliçó de vida. De com agafar-se la vida, sempre massa breu. Amb els ulls ben oberts. El mateix sentit, pensant-ho bé, del paràgraf final de la novel·la autobiogràfica La Triomfant, de l’editora italiana Teresa Cremisi (en català a Anagrama), quan fa un balanç dels seus dies que tants podríem subscriure: “No hauré escrit ni una coma de la Història, la meva existència no haurà afegit res al destí del món ni l’haurà canviat. El meu rastre serà irrisori. Les idees inexpressables i vaporoses que van travessar la meva joventut no han donat res. De seguida quedarà oblidat tot. Però l’hauré mirat molt, el món”.