Petites coses simples o ximples

Parlant aquí de la fórmula hygge sorgida fa poc a Dinamarca, on ja no put a podrit com en temps de Hamlet sinó a canyella i altres espècies amb què aromatitzen el vi calent glogg, que condensaria les virtuts d’aquesta retrobada via cap a la felicitat a través de les petites coses quotidianes, esmentava diverses cançons precursores de l’esperit de la nova tendència existencial tan de moda, com Aquellas pequeñas cosas de Serrat o These foolish things de Billie Holliday, un estàndard objecte de nombroses versions posteriors. Sense oblidar, amb independència que ens caigui més o menys simpàtic, algunes peces de Julio Iglesias com A flor de piel, en què exalça “esas pequeñas cosas que van haciendo toda una vida”, o bé Me olvidé de vivir, on es plany que “de tanto querer ser en todo el primero, me olvidé de vivir los detalles pequeños”. M’adono que darrerament cito molt Julio Iglesias, extrem que denota uns gustos tal vegada una mica vulgars. Tractant de conferir una certa respectabilitat intel·lectual a les meves baixes passions musicals, compro a Amazon per sis euros un disc del 1990 amb vint èxits cantats aproximadament en francès per l’exmarit d’Isabel Preysler, que en la llengua de Brel i Brassens sonen més profunds i literaris: per exemple, un tema com Hey, de títol tan lacònic, passa a portar el de Il faut toujours un perdant, que sembla un vers de Baudelaire.

Tornant a These foolish things, resulta curiós com en els successius enregistraments a càrrec de diferents intèrprets s’anava allargant la llista de les coses simples –o ximples– que recorden a l’autor de la lletra la persona estimada. L’enumeració de Billie Holliday constava d’un cigarret amb rastre de pintallavis, un bitllet d’avió a un lloc romàntic, un piano sonant a l’apartament del costat, el vent de març que converteix el cor en una ballarina o el ring d’un telèfon que ningú no contesta. Nat King Cole hi afegiria el somriure de Greta Garbo, buides estacions de tren a mitjanit, espelmes sobre una taula raconera en un restaurant, la bellesa de la primavera o el perfum de les gardènies, entre altres aportacions de collita pròpia, fins a duplicar com a mínim el text original. I Sinatra canviaria el somriure de la Garbo pel de Lana Turner i hi incorporaria una vella cançó de Bill Crosby i els cambrers xiuladors dels últims bars en tancar de matinada.