DIA DE REG
Cimarosa a Torregrossa
El vespre del 24 de març passat amenaçava pluja mentre jo conduïa cap a Torregrossa per fer-hi una xerrada, amb motiu de la inauguració d’una sala nova a la biblioteca Maria Mercè Marçal. Durant uns quants anys, a mitjans dels vuitanta, havia estat molt vinculat a aquella vila, per raons amoroses que quallarien fins a assolir la condició de matrimonials. Si tot plegat no hagués acabat com va acabar, d’una forma tan abrupta i tràgica, ara potser hi viuria i m’hauria convertit en usuari de la seva magnífica biblioteca, però el cert és que feia almenys dues dècades que no hi posava els peus, perquè remoure determinats records em posa trist. El cas és que em vaig deixar convèncer per la simpàtica regidora de Cultura, creient que tal vegada ja tocava trencar el gel i enfrontar-me cara a cara amb la memòria indefugible. I no me’n penedeixo gens, perquè passo una estona força agradable, que aprofito per saludar alguns vells coneguts i diversos lectors habituals d’aquesta secció. Un dels pocs homes presents (mitja dotzena per quasi un centenar de dones) em diu que no es perd cap dels meus articles –gràcies–, tot i que sovint en discrepa, quan m’hi posiciono ideològicament. Bé, no m’estranya, li responc, perquè jo també discrepo cada cop més de mi mateix, no sé si m’explico. I tal com també m’ocorre, el meu amable interlocutor, de qui em sap greu no haver retingut el nom, afirma sentir-se fatigat de llegir al diari i escoltar a la ràdio o a la tele informacions i opinions sobre l’actualitat política, malgrat el moment històric decisiu i il·lusionant que representa que viu el país. Em confessa, i en això també m’hi sento bastant identificat, que abans seguia les tertúlies radiofòniques però que des de fa un temps prefereix escoltar emissores que emeten tota l’estona música clàssica, en què troba refugi, evasió i consol. De manera que acabem parlant de compositors barrocs nascuts o establerts a la ciutat de Nàpols i que darrerament acaparen la meva atenció en aquest àmbit, com Pergolesi, Cimarosa o Scarlatti pare (Alessandro) i fill (Giuseppe Domenico), fins que es fa l’hora de tornar cap a Lleida. Quan surto al carrer, plou amb ganes. Pujo al cotxe xop i quan l’engego torna a sonar el melangiós largo de la Sonata C61 de Cimarosa que escoltava de vinguda i una gota d’aigua em regalima galta avall, com una llàgrima.