DIA DE REG
La caseta blanca
Carme Vidal em convida a la presentació del darrer títol de la col·lecció d’assaig “Argent Viu”, que dirigeix a Pagès Editors, Terres de l’Ebre, frontera i frontissa, del meu vell i dilecte amic Xavier Vega Castellví. L’acte és a Flix, localitat natal de l’autor, amb la qual mantinc un lligam emotiu especial perquè hi vaig estar treballant i vivint un parell d’anys a principis dels vuitanta. En efecte, aquella vila riberenca va ser l’escenari de la meva estrena en el món laboral com a secretari de l’ajuntament, i en guardo bons records i amistats inesborrables, com la del referit Xavier Vega, en aquella època regidor de Cultura per la llista independent encapçalada pel també professor i bon amic Pere Muñoz. Vega sempre diu que a Flix em van fer un home. I admeto que no li falta raó.
Com que, a part d’apreciar-lo personalment, el tinc en una molt alta consideració intel·lectual, em sabia greu pensar que Vega estava una mica desaprofitat o que, si més no, la seva vàlua en l’àmbit del saber, més enllà de la dedicació acadèmica a la filosofia, sumada a un gran domini de l’escriptura i de la ironia, i un bagatge de lectures impressionant, no havia tingut l’ocasió de ser reconeguda per un públic prou ampli. Ara, gràcies a aquest seu primer llibre, estic segur que ho té a l’abast, perquè, com sosté Carod-Rovira en el pròleg, “esdevindrà una obra de referència, un text imprescindible” sobre la qüestió ebrenca.
Feia massa temps que no baixava a Flix i tornar-hi per unes hores, caminar altre cop pels seus carrers, reveure algunes cares per sort encara recognoscibles, m’omple de nostàlgia d’aquells dies feliços –i aquelles nits–, tan jove com era aleshores i lliure de compromisos, amb la butxaca plena per un bon sou i sense despeses fixes, perquè tenia l’habitatge de franc, moltes ganes de gresca i bona part dels cabells (tot el contrari d’ara, vaja). Se m’enxauta de passar per davant del xaletet de propietat municipal conegut com la casa del secretari, on acudia cada nit a dormir, si bé no sempre les hores necessàries, i no només pel vici de retirar tard. Ai, si aquelles parets parlessin! Bé, potser val més que no ho facin, perquè m’emporto la sorpresa que l’edifici, abans blanc i avui rosa, acull actualment –ironies del destí– l’associació local de dones. Decideixo que m’estimo més prendre-m’ho com un homenatge que no com un desgreuge.