Memòries de l’aigua

Dos escriptors que comencen a ser veterans per edat i trajectòria, Josep Borrell i Francesc Pané, promotors conjunts en la seva etapa universitària d’aventures literàries com el col·lectiu La Gralla i la Dalla o la revista L’Estrof, coincideixen aquest Sant Jordi a les parades de novetats editorials amb sengles obres que palesen I’assoliment d’una pletòrica maduresa creativa, mereixedores totes dues de glosses més reposades que aniré publicant a les Notes al marge del suplement dominical Lectura, però que no em puc estar de recomanar un dia com avui. Borrell amb el poemari Aigua, ànima, Pané amb el recull de proses Dies de fel i de magrana, tot just presentat el passat dilluns 10 a l’lEl pel mateix Borrell, i on l’arbequí retroba el to, la temàtica i l’estil d’aquell deliciós volum de records Tendres van ser els dies, aparegut en 2002, un dels títols d’aquest autor que més m’han agradat, i no només a causa de l’interès afegit que va suposar per a mi l’evocació nostàlgica d’unes vivències i uns escenaris si fa no fa compartits, a la mateixa vila garriguenca.

Si per al poeta de Mollerussa resulten altament inspiradors determinats medis aquàtics de la plana urgellenca, com ara canals, sèquies, basses, patamolls i estanys (dedica al d’Ivars uns versos dignes de ser reproduïts en una placa al centre d’interpretació de la fauna i flora lacustre d’aquell espai natural recuperat a cal Sinén), el seu antic col·lega lletraferit Pané, tan antic que al llibre ressenyat l’anomena sovint pel pseudònim Xerric amb què s’atrevia a pujar a cantar als escenaris amb la sola companyia d’una guitarra, mostra una semblant devoció pel líquid element en un capítol força commovedor titulat Els paisatges de l’aigua, en què rememora un canal d’Urgell encara flanquejat d’arbres i amb les banquetes o caixers ombrejats per l’espès fullam, on aquell adolescent solitari, tímid i somiador havia passejat la seva malenconia a peu o amb bicicleta, descobert la “feréstega bellesa de les nostres aus”, collit als vells troncs “les gírgoles més fresques i perfumades del món”, assajat la pintura sense gaire traça i consumat el primer “acte material d’amor” –allò que els jovencells mancats d’una sensibilitat tan poètica en dèiem catxar–, dins d’un joncar vora la llera, d’on el futur home de lletres va sortir amb el cos “cosit de picades de marfull”.