Roses & espines

Balanç positiu del Sant Jordi, malgrat escaure’s en diumenge. Al final, es van vendre més roses i més llibres que mai. Més llibres no significa més literatura, com ja sabem des de fa anys. S’imposen, cosa fins a cert punt comprensible en una jornada festiva i massiva com aquesta, els títols de caire comercial i els autors que surten a la tele. En particular, les novel·les de gènere (per aquí a Lleida fa l’efecte que estem darrerament molt negres: els escriptors locals que escullen aquesta opció de moda només cal que es fixin en les pàgines de successos dels nostre diaris per trobar arguments, perquè em temo que de matèria primera per inspirar-se no els en faltarà, en aquest oest salvatge).

També els manuals d’autoajuda, igualment molt en voga avui dia, que representa que ajuden a triomfar a la feina o a l’amor, encara que sospito que ens poden arribar a ajudar més enfront dels grans reptes de la vida una bona novel·la o un bon poemari. Bé, sigui com sigui, el cas és fer rutllar la indústria editorial, donar una mica de peixet als literats i oxigen a les llibreries, que prou magres les estan passant uns i altres, arran de la crisi econòmica, el descens dels índexs de lectura, la competència de les sèries televisives i els pirates d’internet.

Llibres i roses, doncs. Un feliç maridatge, com se’n diu ara, que ens defineix com a societat. Gosaria escriure que com a nació, confiant que ningú no em crucifiqui a les xarxes o em delati a El País per aquesta frase. Però igual que no hi acostuma a haver llibres sense palla, tampoc no hi ha roses sense espines. Cal saber destriar en els dos casos. Lascia la spina, cogli la rosa, com fa una deliciosa ària de George Frideric Händel inclosa a l’oratori Il Trionfo del Tempo e del Disinganno, de títol revelador: l’inexorable pas del temps i el no menys inevitable desengany, que acaben vencent. La composició de Händel data del 1707. Han florit moltes roses, des d’aleshores, i se n’han pansit quasi tantes. Roses i il·lusions, ai. Però la lletra de la peça segueix vigent com sempre, i sens dubte més útil que qualsevol consell d’un coach de pa sucat amb oli: “Deixa l’espina i cull la rosa, una mà secreta et cobrirà amb el gebre de la vellesa abans que el teu cor s’ho pugui imaginar”. Res, per tant a viure, que són quatre dies i dos ens els passem dormint (i deu minuts llegint, com a màxim).