De la Ramona a la Carlana

Un cop acabada la projecció, val la pena quedar-se una estona assegut a la butaca per llegir els títols de crèdit, tant com a exercici de descompressió a fi d’evitar el xoc fatal entre el món de la ficció a la pantalla i la crua realitat que ens espera al carrer, com per simple curiositat que en ocasions depara sorpreses. Dies enrere veia desfilar els rengs de lletres menudes al final d’Incerta glòria, esperant de poder assabentar-me dels municipis de les províncies d’Osca i Terol on havien sigut rodats els exteriors, aquells secans rebregats i solitaris que, en paraules de Joan Sales, autor de la novel·la adaptada al cinema per Agustí Villaronga, no pertanyen a l’espai sinó al temps, de manera que no són paisatges sinó instants i que, un cop descobert el seu secret, “no els canviaries per cap altre del món”.

De sobte, em va cridar l’atenció el nom d’una auxiliar de so: Marta Durruti. Algú amb el cognom Durruti participant en un film ambientat al front d’Aragó en 1937. No em diguin que no és una bona coincidència. De tornada a casa, vaig descobrir a internet que es tracta d’una néta d’un cosí del líder anarquista Buenaventura Durruti. Aquesta no va ser l’única sorpresa del repartiment tècnic o artístic de la nova producció d’Isona Passola, perquè un dels actors que hi apareix és Fernando Esteso, fent de moliner que demana al Lluís que intervingui perquè la Carlana, mestressa del castell i del poble, li cedeixi un altre molí, ja que el seu acaba de ser inundat per una riuada. Sí, Fernando Esteso, protagonista de Los bingueros, El soplagaitas, Padre no hay más que dos, La Lola nos lleva al huerto o ¡Qué tía la CIA!, un seguit de pel·lícules que només pel títol ja donen entenent que es troben als antípodes estètics i ideològics d’Incerta glòria. Sí, el mateix individu nascut a Saragossa fa 72 anys que, posant cara de talòs i amb una boina, cantava allò de “la Ramona es la más gorda de las mozas de mi pueblo”.

I bé, malgrat una carrera cinematogràfica i musical que em temo que ni aquest breu paper dramàtic podrà redimir, l’home em cau simpàtic des d’un dia que, tornant de Madrid en l’AVE, es va aturar a fer carantoines a la meva filla Júlia, aleshores encara petita, i li va regalar un dibuix que acabava d’improvisar. Potser no guanyarà mai cap Oscar ni cap Grammy, però em va semblar un bona persona, amb do de gents.