Alfarràs-Vielha-Toulouse

Suposo que aviat –però tard segons les previsions anunciades– obriran finalment al trànsit l’enllaç de la variant de Lleida amb el tram d’autovia entre Alguaire i Almenar, uns pocs quilòmetres que havien d’entrar en servei la tardor passada i que ho faran ja en vigílies d’estiu, si el temps ho permet i l’autoritat (espanyola) troba un forat a l’agenda per venir a tallar la cinta (rojigualda), entremig de les fotos que donaran testimoni de la proverbial generositat estatal amb Catalunya, en el marc d’una Operación Diálogo que ens ha de permetre als afortunats –i no obstant això desagraïts– súbdits d’aquesta terra de promissió poder seguir lligant els gossos amb llonganisses. És clar que, ben mirat, tampoc no cal que exultem, perquè es tracta d’una mínima part del projecte total de la infraestructura viària referida, que de moment no té garantida la continuïtat, si més no fins al límit de província, una obra que permetria acabar d’estalviar als soferts conductors un calvari de rotondes.

Tornant d’un breu periple per carreteres noves de trinca i quasi desertes de Castella endins, en comparació amb les saturades que patim per aquí, concloc que puc comprendre, tot i que cada vegada em costa més, aquells catalans que no són favorables a la independència per por, per peresa o fins i tot per sentiment o conviccions, però no pas els que encara es resisteixen a creure que Espanya ens pren el pèl, per no al·ludir al setè manament de les lleis de Déu, al·lusió molt mal vista i criticada per certs sectors moderats que se l’agafen –la catalanitat– amb paper de fumar.

A les corresponents sortides de la variant es poden veure ja, si bé encara tapats amb plàstics, els cartells que indiquen la desviació, amb la triple referència “Alfarràs-Vielha-Toulouse”. Són uns grossos plafons blaus, com si tot el recorregut fos de quatre carrils. Quina decepció per als automobilistes, al cap de poca estona, quan desemboquin a la N-230 de tota la vida. Ara bé, trobo que l’esment a Tolosa (ja que els retolistes han tingut el detall d’escriure en occità el topònim de la capital aranesa, ho podien haver fet també amb la del Llenguadoc) fa força patxoca per allò de la il·lusió de sentir-nos europeus, per més que abans d’arribar a l’anomenada ciutat vermella calgui travessar una frontera i cobrir un trajecte de 325 quilòmetres no sempre fàcil ni dreturer.