Jocs verbals, jocs florals

El passat 9 de maig, aquest diari incloïa una nota breu informant de la mort d’Antoni Vidal, alcalde convergent entre 1991 i 2003 de Torrefeta i Florejacs, a la Segarra. El redactat de la notícia destacava dues actuacions polítiques del difunt: el projecte d’enllumenat públic dels setze nuclis compresos en aquell extens terme al nord-oest de la plana de Guissona i el canvi de nom del municipi, que des de 1983 fins a 1994 era designat Torreflor, denominació inventada i d’encert qüestionable, fruit de la contracció dels topònims dels dos pobles principals del conjunt, Torrefeta i Florejacs.

A mi tot aquest joc verbal toponímic em va comportar un petit disgust, a finals dels vuitanta, per un article que pretenia ser graciós, on lamentava la fórmula emprada per rebatejar el referit municipi. Allò de Torreflor em sonava una mica massa forçat, a part de cursi. El meu argument, reconec que agafat pels pèls, era que si en comptes d’abastar Torrefeta, el terme s’hagués estès cap a l’altre cantó, és a dir a ponent, fins a afegir el pròxim veïnat targarí de Figuerosa, aleshores la suma nominal amb Florejacs hauria donat Figaflor.

L’acudit no devia caure gaire bé entre les autoritats locals, que van enviar una carta de protesta indignada al director i en què em venien a declarar persona non grata. Val a dir que no va ser l’únic episodi per l’estil que em va succeir en aquella època, vull creure que no tant per causa de les meves freqüents sortides de to com pel fet que els lectors no estaven encara acostumats a determinades irreverències iròniques i tenien la pell bastant més fina que avui, quan fa l’efecte que ningú ja no es fa quasi de res.

A partir de 2004, amb el flamant alcalde republicà Narcís Sisquella, veuria finalment aixecat el càstig. Suposo que els nous edils ja no recordaven el suposat afront. Em van convidar a pronunciar un pregó, he glossat diverses vegades per escrit els atractius turístics de Florejacs, sobretot el castell medieval i el restaurant La Redolta, així com els d’altres agregats, i vaig contribuir a reorientar la fira anual basada en la llegenda de la mestressa del castell que seduïa cavallers incauts i tot seguit els oferia un beuratge que els deixava convertits en flors. Una mica mala puta, la dama, dit sigui sense ànim d’ofendre i guanyar-me altre cop la condemna consistorial.