Túnel o pont?

El dissabte 20 de maig es lliurava a Tòquio el premi Pritzker, considerat el Nobel d’arquitectura, als tres membres de l’estudi RCR d’Olot. Entre els encàrrecs que més han contribuït al reconeixement d’aquest equip figura el nou museu Soulages a Rodez, capital del departament francès de l’Aveyron, que vaig poder visitar per Setmana Santa. A banda del centenar de sobris vitralls que n’havia vist anys enrere a l’abadia romànica de Conques, no coneixia l’obra de Pierre Soulages, conegut com el pintor negre pel seu treball amb aquest color, que transforma en lluminós i ple de matisos.

I la veritat és que em va agradar força, quasi tant com l’edificació on ara s’exposa de forma permanent, construïda en horitzontal i tota de ferro com rovellat sobre un coster d’un parc urbà, una senzilla successió de volums apaïsats que confirma el fet que sovint en el món de l’art té tant o més mèrit el continent que el contingut, l’estoig que la joia.

El futur museu Morera de Lleida no serà finalment cap edifici de nova planta que doni anomenada i guardons als seus dissenyadors, tal com estava previst abans de la crisi, en un solar vora la Panera, sinó el resultat de la rehabilitació de l’immoble que havia acollit l’Audiència Provincial. Tot just el mateix dissabte, aquest diari informava de l’aprovació per la comissió d’urbanisme de la Paeria del projecte corresponent. Dos dies abans era presentat en públic un llibre de Jesús Navarro i Esther Solé editat per Pagès que repassa cent esdeveniments que han marcat els cent anys d’història d’un museu condemnat a peregrinar de seu en seu, per un antic mercat, un antic hospital, un antic convent, un antic casino i ara acabant en un antic jutjat.

No em sembla mala solució, atenent les circumstàncies, només que tal vegada una mica justet d’espai per encabir una col·lecció tan rica. Però com que en la imminent República Catalana deixaran d’existir les províncies, i en conseqüència les diputacions, potser aviat serà possible ampliar-ne la superfície útil afegint-hi el palau de l’altre cantó de carrer, units els dos casalots –que ja comparteixen estil arquitectònic, color carabassa i columnes a la façana– mitjançant un pas soterrat o una galeria elevada, la qual podria ser de vidre i línies simples o bé de ferro forjat i aire retro, tipus balcó dels sospirs venecià, inspirada en el veí balcó del serraller.