El cant dels ocells

En veure despuntar el major lluminar en la nit més ditxosa, els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu melindrosa”. Aquestes nits més caloroses que no ditxoses de principis de juny l’obliguen a dormir ja amb els batents de vidre oberts i la persiana apujada fins a convertir en escletxes unes quantes ratlles de la part de dalt, aquells “horitzons rectes i prims” del poema Cambra de tardor de Gabriel Ferrater, que permeten l’entrada d’unes ràfegues d’aire fresc tallants com fulles esmolades de ganivets lluents, imprescindibles perquè els llençols no esdevinguin un sudari en el sentit primigeni del mot, derivat de suor, ni tampoc en el més fúnebre, ai, però també de les primeres llums de l’alba i del so tan bucòlic com insidiós de la cantarella dels ocells, que entre les unes i l’altre aconsegueixen desvetllar-lo, fer-lo regirar una estona al llit i finalment consultar el rellotge-despertador de damunt de la tauleta, per adonar-se que només són les sis i encara podria dormir fins a les set, si bé intueix que ja no tornarà als dolços braços de Morfeu, que en diuen, per més que s’obstini a mantenir els ulls closos i esquivar els pensaments negatius que l’assalten tan bon punt recupera la consciència, mentre es lamenta a l’avançada de l’hora de son perduda que havent dinat o més cap al vespre acusarà, bo i preguntant-se per què coi piulen tant i refilen aquelles maleïdes aus de diverses espècies reunides vora la seva finestra en alada multitud, com a la pel·lícula de Hitchcock, disposades igual que cantaires d’un orfeó a les branques dels arbres del jardí públic que envolta el bloc de pisos on resideix, i aventura la suposició que l’ocellada canta per demostrar que està contenta perquè s’ha acabat la foscúria que l’esvera i n’impedeix o dificulta el vol, i perquè amb la reapareguda claror diürna podrà tornar a enlairar-se per buscar l’esmorzar, quin contrast tan cruel entre aquell himne a l’alegria interpretat per dotzenes de becs i la seva apatia acumulada matí rere matí davant del repte herculi de llevar-se en una casa buida que l’esclafa, adreçar-se tot seguit cap a una feina que viu com un càstig i emprendre una altra anodina jornada calcada de les anteriors i de la qual espera poc o res, fins que la veu gens melindrosa que sent refilar és l’alarma electrònica del despertador, i au, amunt, que encara farà tard.