Homenatge a Santpedor

Ara em podria posar tan demagògic com els opinadors unionistes d’allà i bona part dels d’aquí i escriure que cada nació té els seus referents. Per exemple: ells Manolo el del Bombo, nosaltres Guardiola. I em quedaria tan ample. O potser no, perquè em provoca un punt d’incomoditat rebaixar-me al seu nivell d’ètica intel·lectual. Però també em sembla oportú que de tant en tant algú els ho recordi.

Dijous l’esmentava, el tal Manolo, arran d’haver perdut el bombo. Tot un símbol patriòtic, juntament amb la cabra de la Legió (em temo que he reincidit en la demagògia, vostès disculpin, sobretot si són espanyolistes de cor, perquè ser espanyolista de butxaca en un país víctima d’un brutal espoli fiscal que ens perjudica a tots, tant si som de la ceba com si no, em costa d’entendre). Sense moure’ns del futbol, l’exjugador i entrenador de Santpedor ha sigut objecte de tota classe d’invectives per haver dit quatre veritats diumenge a Montjuïc. Com ara que Espanya s’està convertint en un estat autoritari. Que no? Temps al temps. A part de tot el que ja s’ha pogut veure, a la tardor en parlem. Peco de pessimista? Potser sí, però no crec que es pugui ser una altra cosa, quan poses a prova la solidesa de la democràcia espanyola.

Entremig dels brams de la caverna, el més amable que s’ha hagut de sentir dir el pobre Pep és “idiota”. Diuen que brams d’ase no arriben al cel. Però, a força de dies, acaben resultant més molestos que els cops de timbal del Manolo. Només faltava que s’afegís al concert un torero. Enrique Ponce ha declarat que el futur dels catalans l’han de decidir tots els espanyols. Olé! Ja feia notar George Orwell a Homenatge a Catalunya, que estic rellegint arran del vuitantè aniversari de la breu estada a Lleida de l’escriptor anglès, que en aquells temps els toreros solien ser fatxes. Veig que d’aleshores ençà la cosa no ha canviat. I una altra idea que subratllo del llibre, referida per l’autor a la resistència republicana davant l’alçament franquista en què s’havia enrolat com a voluntari i que jo aplico a l’actual procés independentista, tractant de minimitzar unes objeccions puntuals que a alguns els puguin fer dubtar: “Hi havia en tot allò moltes coses que no entenia, i en certs aspectes moltes que no m’agradaven, però immediatament vaig reconèixer en l’ambient un estat de coses pel qual valia la pena de lluitar.”