Torna-la a tocar, Bob

Finalment, la setmana passada Bob Dylan es va dignar d’enviar a l’Acadèmia Sueca el discurs d’acceptació del Nobel de literatura, condició sine qua non per cobrar l’import del premi, una xifra de 923.000 dòlars gens menyspreable fins i tot per a un personatge tan orc, que diuen els pirinencs, com el taciturn cantautor nord-americà, un home que en públic no es mostra gaire simpàtic: el vaig anar a veure fa ja quasi trenta anys al palau d’esports de Montjuïc i en tot el concert no va tenir el detall d’aixecar la vista de la guitarra per dir unes paraules de salutació o agraïment.

Robert Allen Zimmerman, el seu veritable nom, no es va personar a Estocolm per pronunciar la dissertació requerida, sinó que es va limitar a trametre un vídeo de 27 minuts pocs dies abans d’expirar el termini previst perquè els acadèmics prenguessin la decisió de no ingressar-li la transferència corresponent (no crec que paguin amb sobres plens de bitllets, com al PP), en què el fill il·lustre de Duluth repassa les seves influències musicals, començant per Buddy Holly, i també literàries, a partir de les seves primeres lectures, destacant tres obres que el van marcar: L’Odissea d’Homer, Moby Dick de Melville i Sense novetat al front de Remarque. Una periodista ha cregut descobrir en l’al·locució frases extretes lletra per lletra dels comentaris sobre la novel·la del catxalot blanc en un conegut web de resums de textos, igual com fan molts estudiants dropos per redactar els treballs escolars sobre llibres que no tenen cap intenció de llegir. Si és veritat, em semblaria lamentable, però no m’estranyaria, no només per l’actitud displicent demostrada per l’autor de Love and theft en aquest assumpte, sinó perquè darrerament ha fet bona la màxima orsiana que tot allò que no és tradició, és plagi. De fet, els seus darrers discos són reculls de versions de cançons d’altres compositors que ell ha adaptat o fet seves, en concret estàndards de Sinatra i algun altre vocalista melòdic coetani, val a dir que amb un resultat tan convincent que no només els he anat comprant tots sinó que també els he recomanat aquí. Primer Shadows in the night, en 2015, al cap d’un any Fallen angels, i ara un triple CD titulat Triplicate, que entre altres perles conté aquell As time goes by que ens emociona cada cop que el sentim quan tornem a veure Casablanca.