El dret a no decidir

Rosa Fabregat diu els seus poemes al Cafè del Teatre i l’endemà ho fa Pere Rovira a la terrassa del Gilda, davant de la restaurada façana romànica de Sant Martí, en què l’autor de Contra la mort recita una composició patriòtica, en el bon sentit del terme, que en un moment donat proclama que nosaltres tenim la raó i ells, la pistola.

Ateses les circumstàncies, gairebé preferiria que fos al revés, perquè, de la raó, no en podem posar un tros a l’olla. O a l’urna. En aquest món, per desgràcia, les armes acostumen a imposar-se als arguments, per més que els unionistes del nostre país es facin ara les víctimes d’una suposada dictadura independentista i d’un pretès pensament únic que tinc la intenció de rebatre en un article proper, si no fa massa calor.

Amb tants bons poetes que tenim per aquí, Lleida ha esdevingut una ciutat lírica, darrerament, més que no èpica. On para l’esperit rebel d’Indíbil i Mandoni? A les etiquetes d’ampolles de vi, tal com referia dies enrere. En aquells temps, els nostres ancestres empunyaven l’espasa ibèrica anomenada falcata enfront dels opressors i avui se’ns nega l’oportunitat de brandar una simple papereta.

Al darrer poemari de Jaume Pont, Càntic d’ombres, que aplega tankes i haikus d’inspiració oriental, amb dibuixos pòstums de Benet Rossell, es poden llegir tres versos que admeten una interpretació política al fil de l’actualitat: “Entre els meus dits / una mar transparent / com urna de cristall”. Quan els va escriure, ¿tenia al cap l’actual contenciós institucional i mediàtic a l’entorn del referèndum de l’octubre o es tracta d’una casualitat?

Esmentar urnes i vots comença a ser subversiu, almenys aquí a Lleida, on tant la Paeria com la Universitat es declaren contràries a aquest exercici democràtic elemental. Pena i vergonya. Encara més: un paer filòsof ha arribat a defensar el “dret a no tenir un referèndum”, que d’entrada sona a paradoxa absurda, però amb una mica de bona voluntat podríem veure com una aportació sense precedents a la història del pensament universal, a l’altura de Kant o Hegel.

El dret a no tenir dret, com el dret a seguir sent esclaus o a passar gana o a ser cornuts i pagar el beure. Mentrestant, això sí, el consistori ha reclamat la celebració al Camp d’Esports d’un partit de futbol de la selecció espanyola. Quin serà el pròxim pas? Una corrida de toros al claustre de la Seu Vella?