Aigua blava

En aquestes contrades nostres sense a penes primavera, al temps de les cireres li succeeix ràpidament el temps de les piscines. A falta de mar, sort en tenim d’aquests grans recipients de líquid que no acostuma a ser mai del tot inodor, insípid ni ben bé incolor, sinó del to que li confereix el blau habitual de les rajoletes del fons, però que ja fa el seu fet, que és sobretot refrescar la pell, i de vegades també l’ànima, a la soferta gent de terra endins. Sovint soferta perquè no hi ha més remei. Qui no ha desitjat mai una jubilació imminent per poder-se anar a establir llargues temporades o de forma permanent a l’apartament –perdó per repetir tant el final -ent– de la costa més o menys daurada?

Les piscines han sigut notícia entre nosaltres, a principis d’estiu, per un triple motiu (una altra rima inconscient, hauré de deixar de llegir tanta poesia). Primer: bastants ajuntaments de la diguem-ne demarcació, per no dir província, que fa espanyol, han tingut problemes a l’hora d’obrir les piscines municipals per no disposar de socorristes acreditats. Segon: una vintena de pobles de les Garrigues han subscrit una mena de forfet conjunt perquè el jovent de cadascun pugui banyar-se a les piscines de qualsevol dels altres. Tercer: els inspectors del Cadastre han descobert en el territori de l’esmentada demarcació més de mig miler de piscines sense declarar, a efectes tributaris. Si sumem a aquesta xifra les legals, quantes n’hi deu haver, en total?

No són difícils d’imaginar unes imatges obtingudes per la càmera d’una avioneta, un helicòpter o un dron, de determinats barris residencials de la ciutat de Lleida i d’algunes capitals de comarca i viles grans, en què s’afigurin una bona colla de rectangles blavencs, com si els referits aparells estiguessin sobrevolant urbanitzacions de Califòrnia o d’altres opulents estats nord-americans, en què resulta creïble l’argument d’un cèlebre conte de John Cheever titulat El nedador, protagonitzat per un home que recorre només amb banyador tot el comtat al llarg de 13 quilòmetres, una tarda de diumenge, saltant de piscina en piscina, una trentena en total, que travessa amb curtes braçades estil crol, fins a arribar a casa seva, on l’espera una sorpresa que ara no desvelaré per si algun lector sent la curiositat de conèixer aquell extraordinari relat, breu i intens i impactant com una capbussada.