Sardanistes terroristes

Ostres, Ostrava! L’aplec de cultura popular catalana que es ve celebrant arreu d’Europa des de 1988 ha estat a punt de no fer-se aquest passat cap de setmana, a la ciutat txeca d’Ostrava, per pressions de l’ambaixada del regne d’Espanya en aquell país. Així ho han denunciat des de l’entitat convocant, Adifolk, acrònim no pas de cap organització independentista armada sinó d’Associació per la Difusió del Folklore. Sort que les autoritats locals van fer cas omís de la diplomàcia espanyola, una expressió que darrerament, i arran de successives ficades de pota intentant reprimir l’acció internacional de la Generalitat, cada vegada sona més a oxímoron o contradicció en els termes, igual que democràcia espanyola, i es van poder portar a terme la ballada de sardanes, el ball de bastons i l’exhibició dels castellers.

Més enllà d’una ancestral i insuperable reticència a qualsevol expressió de catalanitat, tal com s’ha tornat a demostrar no fa gaire amb la censura d’un anunci del Carnet Jove perquè hi apareixia una senyera –sense estrella–, suposo que els nous inquisidors adscrits al Ministerio de Exteriores justifiquen la seva actitud de l’altre dia a Txèquia en el marc de l’actual croada contra allò que anomenen el desafiament separatista –el órdago, quina gràcia–, no crec pas perquè tinguin alguna cosa en contra de la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan (es podria entendre bastant més una prevenció respecte del ball de bastons, entès com a manifestació violenta), tot i que no descartaria que haguessin interpretat com a inconstitucional aquell fragment de la lletra de La Santa Espina que diu: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol.” Aquest “tant si es vol com si no es vol” denota una clara voluntat de desobediència.

Bé, tal com va succeir temps enrere amb els trabucaires, ja tenim també els pacífics sardanistes sota sospita, per subversius i filoetarres. Així es presenta l’equilibri de forces davant l’imminent xoc de trens: ells disposen de tancs, canons i fusells –com dimarts passat ens recordava la bella i aguerrida ministra Cospedal, ex-Miss Feria de Albacete–, nosaltres flabiols, tamborins i tenores. Algú dubta de la nostra victòria? A qui tingui la temptació de fer-ho, més li valdrà no oblidar que, gràcies a una simple fona i contra tot pronòstic, David va abatre Goliat.