La sardana de l'estiu

No dispareu al sardanista. Si diumenge comentava la proscripció que l’ambaixada espanyola pretenia imposar a un aplec a la ciutat txeca d’Ostrava de manifestacions folklòriques catalanes –no pas per folklòriques sinó per catalanes–, durant tota la setmana s’ha arrossegat la polèmica mediàtica perquè el nou conseller de Cultura de la Generalitat és un home provinent de l’entorn sardanístic, com si aquesta condició –qualitat, en diria jo– fos incompatible amb una visió oberta i moderna del fet cultural.

Quants prejudicis absurds! I escriu això algú que, malgrat ser tant de la ceba, no sap ballar sardanes perquè no en va aprendre quan tocava. La veritat és que vaig tenir una joventut poc substanciada: no ballava sardanes, no fumava porros, no vaig anar mai de putes, no em vaig emborratxar ni un sol cop... Virtuós? Més aviat avorrit.

Diria que el descrèdit present de les sardanes, entre els joves que en passen i entre suposats intel·lectuals que les detesten per anacròniques o carrinclones, és injust però en part comprensible, si més no pel que fa a la indiferència juvenil (el menyspreu elitista dels pretesos savis cosmopolites respon a postulats d’arrel ideològica i política, a un anticatalanisme visceral), perquè es tracta d’una expressió que conjumina harmonia, col·lectivisme, càlcul i contenció, virtuts molt arrelades en aquest país si bé no gaire vigents en la societat accelerada i àvida d’emocions fortes dels nostres dies, en què imperen presses i individualisme, raó per la qual una dansa que es balla en rotllana, amb les mans agafades i de puntetes, com per no molestar, està condemnada a perdre la batalla enfront d’altres més vehements o instintives com el rock o les sevillanes.

A part, hi ha la qüestió de les lletres. Allò de les monges a l’ombra que ballen totes porugues i amb les galtes vermelles, que va escriure Àngel Guimerà per a la música d’Enric Morera, no fa vibrar gaire el personal d’avui dia. Tal vegada una actualització passaria per la fórmula encetada per la Cobla Contemporània quan adapta èxits populars contemporanis per a ser ballats pels sardanistes, com acaba de fer amb la cançó d’aquest estiu, el famós Despacito, ple de missatges tan subtils com “quiero ver cuánto amor a ti te cabe” i un adient “Empecemos lento, después salvaje” que podríem entendre que regula el canvi de passos curts a llargs.