Amor de mel, amor de gel

A mitjans de juliol, un treballador d’una estació d’esquí prop de la localitat suïssa de Gstaad va ensopegar amb els cadàvers d’una parella que havien estat enterrats en una gelera des de 1942. Es tractava d’un sabater de 40 anys i la seva dona de 37 que van desaparèixer, deixant set fills orfes, després d’haver pujat a veure el bestiar que pasturava vora la glacera de Tsanfleuron, al massís Diablerets, a 2.900 metres d’altitud. Se suposa que van caure en alguna esquerda de la massa de gel i no en van poder sortir. Els seus cossos congelats jeien l’un al costat de l’altre, com si en els moments finals, veient-ho ja tot perdut, s’haguessin abraçat per donar-se calor o acomiadar-se. Una abraçada de tres quarts de segle.

Quan vaig assabentar-me de la notícia, estava llegint un llibret editat a Tremp en 2003 per Garsineu que recull, precedit per diversos textos introductoris, un article publicat en 1906 al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya per Juli Soler i Santaló (1865-1914), amb el títol d’Excursions per l’Alta Ribagorça, en què aquell enginyer de Barcelona aficionat a trescar per les muntanyes i explicar-ho a través de textos literaris o reportatges fotogràfics relata una expedició efectuada en 1903, amb la sola companyia d’un guia del país, a la ribera de Barravés i els elevats pics que la reclouen pels dos cantons, les fonts de la Noguera Ribagorçana i el port de Vielha, aleshores i encara durant cinc dècades, fins a l’obertura del túnel, l’únic accés a l’Aran per aquella banda, que calia tramuntar fins als 2.300 metres en mitja jornada de marxa per corriols empinats, una veritable proesa impossible a l’hivern o amb mal temps.

Quan Soler va portar a terme la travessa cap a la vall de la Garona, feia uns mesos que havia tingut lloc un accident semblant al patit pel matrimoni helvètic esmentat abans. Un pagès pobre d’Irgo pretenia passar el port amb la noia amb què s’acabava de casar, per anar a viure a França. Era el 16 de novembre. La neu i el torb els van enxampar a la canal de Toro. Transcorreguts uns dies, una colla d’homes sortits de Vielha els van anar a buscar. Només van poder trobar les restes d’ella. Seria tot just l’excursionista barceloní qui casualment havia de descobrir les despulles del “desgraciat nuvi” en una congesta. “Bon Déu. Quin espectacle! Vaig quedar-me com petrificat”.