La tabarra? Quina barra!

Tots aquests que denuncien un suposat pensament únic a Catalunya el primer que haurien de fer és pensar una mica. I llegir. Haurien de pensar allò que llegeixen i també allò que escolten en ràdios i televisions. I aleshores, per poc objectius i intel·lectualment honestos que siguin, s’adonarien que de pensament únic res de res. Perquè no sé si han reparat en la circumstància (potser ho han fet i no els interessa admetre-ho, ja que els desmuntaria la fal·làcia) que la major part de l’opinió publicada o vocalitzada en aquest país, i no cal ni dir que en el conjunt del regne, és contrària als postulats secessionistes. Tenim els dos diaris principals de Barcelona, tant en lectors com en influència política, amb unes línies editorials i una majoria abassegadora d’articulistes cada cop més hostils amb allò que alguns anomenen despectivament el prusés, convençuts que així fan molta gràcia. Tenim a les tertúlies de les emissores i cadenes en català una pluralitat de parers sobre la qüestió inimaginable en les d’àmbit estatal. Hem tingut, per exemple, la del programa del Cuní, on els partidaris es trobaven sempre en clara minoria respecte dels detractors. I tenim que TV3, tan acusada d’adoctrinar, no passa d’una quota de pantalla del 15%. A la resta de canals: canya al mono, que és de goma.

I tenim també que els opinadors catalans favorables a la unitat d’Espanya, per no parlar dels de Cinca enllà, sigui mantenint el règim més o menys autonòmic o bé intentant una fórmula aproximadament federal (o una regressió centralista, perquè de tot hi ha a la vinya del senyor Florentino, que a hores d’ara mana més que el senyor Rajoy o que el senyor Borbó), mostren molta més vehemència, persistència i sovint bel·ligerància que no pas els indepes, els quals fa l’efecte que ens ho agafem amb més calma. I això per què? A banda de la sospita en alguns casos d’incentius a càrrec de les secretes però famoses partides pressupostàries especials del CNI, així com compromisos amb els grups de comunicació en què col·laboren o amb els partits en què fan d’intel·lectuals orgànics, crec que el que ocorre és que necessiten justificar els seus plantejaments, cosa que als que defensem la llibertat d’una nació per mitjà de l’exercici ple de la democràcia no ens cal. Per això, en termes generals, no donem tant la tabarra. La matraca, que diu doña Soraya.