DIA DE REG
Puntejar i xerricar
De debò que m’estan agafant ganes d’apuntar-me a una colla sardanista o a algun esbart dansaire, més que res per solidaritat, arran dels atacs patits darrerament pels practicants d’aquestes harmonioses expressions artístiques corporals.
Primer van ser les pressions de l’ambaixada espanyola a Txèquia per impedir un aplec a la ciutat d’Ostrava, després la campanya de descrèdit del nou conseller de Cultura pel fet d’haver sigut sardanista de jove. Es veu que tots tenim un passat... Més o menys confessable. Més o menys perdonable.
El dissabte 15 de juliol, un sempre agressiu i perdonavides Gregorio Morán, que tan sovint ha ensenyat l’orella, definitivament trastocat pel Procés –només per haver tret algunes màscares ja haurà valgut la pena–, blasmava a La Vanguardia, sense venir a tomb, perquè estava comentant un llibre sobre un malalt de càncer, el suposat fanatisme “casteller i sardanista” imperant en aquest país.
Es tracta del mateix articulista arrogant i despectiu, en el fons més espanyolista que el pal de la bandera, que unes setmanes abans qualificava Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria, d’ultracatòlic i parafeixista, a part d’escriptor mediocre.
Què sabrà ell, si no es deu haver pres mai la molèstia de llegir un llibre en català, una llengua que alguns es miren –igual que la literatura que s’hi expressa– amb el menyspreu propi de qui fa molts anys que resideix en una colònia i no s’ha interessat mai per la cultura autòctona, que considera inferior o subsidiària (i subsidiada).
Comprendran que, ni que sigui tan sols per dur la contrària, m’estigui plantejant de començar a participar en ballades de sardanes i castells humans, entenc que no com a anxaneta o acotxador, perquè els meus cent quilos serien un pes insuportable, sinó a baix fent pinya. Retornar a les essències, heus aquí.
I ves que a aquest pas no em posi a beure altre cop amb porró, el recipient que segons el refranyer no hauria de faltar a la taula d’un català com cal: “No és bon català qui no sap xerricar.” També es deia que una taula sense porró és com un jardí sense flors, si bé no tothom hi està d’acord.
Al llibre Homenatge a Catalunya, George Orwell el qualifica de “cosa horrible”. L’escriptor anglès explica com li fastiguejava de beure amb uns estris que li semblaven “orinals de vidre per als malalts, especialment quan eren plens de vi blanc”.