Copes i lletres

Feia molts dies, i una infinitat de nits, que no passava per l’avinguda de la Generalitat de Mollerussa, la cèntrica via que va des de l’estació de tren fins a l’antiga N-II, a l’altura de l’Amistat. Un parell de setmanes enrere hi vaig tornar per feina i em va costar reconèixer el carrer tan animat, en horari diürn com sobretot nocturn, que havia freqüentat quan tenia uns trenta anys, ara en fa també quasi trenta. Botigues buides, bars i restaurants amb les portes tancades, cartells d’Es lloga o En venda, la discoteca Musicland convertida en un centre sociocultural... Només la novetat, hores d’ara relativa, perquè ja fa temps que funciona, de la pizzeria La Tagliatella, que ocupa tota una casa, el gran menjador de la qual, amb una decoració bigarrada que consisteix en una mena de parc temàtic de la italianitat més tòpica, vaig triar com a escenari d’un dels relats del meu llibre La meitat de zero, que responia al títol de L’ombra del vespre, inspirat en el nom L’ombra della sera que comparteixen una pizza que tenien i no sé si encara tenen a la carta –mozzarella, xampinyons, espinacs, pebrot, xoriç i speck– i una escultura etrusca del museu de Volterra que recorda una d’aquelles figures esprimatxades de Giacometti.

De tots aquells establiments dedicats a l’oci noctàmbul que en l’època referida flanquejaven l’avinguda i els vials adjacents, tan sols n’ha sobreviscut un, el pub Literari. Inaugurat el 1981, el seu fundador, Francesc Prim, el va regentar 35 anys. Ara en fa un que el va traspassar a un romanès de la regió de Moldàvia que es diu Vlad i parla perfectament en català –de fet, porta més de mitja vida residint a Mollerussa–, que l’ha mantingut tal com era i l’obre els vespres de dimecres a diumenge.

La meva curiositat va poder tant com la nostàlgia i no vaig ser capaç de resistir la temptació de treure-hi el cap. Estava igual com el recordava: la barra i les lleixes de fusta negra, els grans sofàs de vellut en forma de mitja lluna, els quadres amb dibuixos de músics de jazz i posavasos de cervesa, la tauleta de bridge i la tauleta d’escacs, els prestatges amb volums de tapa dura i revistes que justifiquen el nom del local. Era el meu preferit, l’únic en què no tenia del tot la sensació d’estar perdent el temps, perquè hi podia passar les hores amb un ull en algun dels llibres i l’altre en les noies que entraven.