La casa o la llar

Veig Richard Gere a Norman, fent de pobre diable sense sort a qui tothom es treu de damunt, ja madur i bastant xacrós, en aparença sense llar (en tota la pel·lícula no surt el lloc on dorm, per bé que no sorprendria que passés les nits al vestíbul d’una estació), i just l’endemà el torno a veure, jove i pletòric, lluint una bellesa salvatge i desafiant, els cabells encara negres i no pas ja blancs del tot, en un retrat que li va fer Duane Michals en 1979, juntament amb d’altres d’estrelles de l’època com Jeremy Irons, Barbra Streisand, Warren Beatty, Burt Reynolds, Clint Eastwood o un Sean Penn que camina per Manhattan de bracet de Madonna, la seva parella en aquells moments.

Aquesta de les cares famoses deu ser la secció més popular de l’exposició que sobre les diverses etapes de la fecunda producció de l’esmentat fotògraf nord-americà, nascut en un poble de Pennsilvània en 1932 i encara actiu ara als seus 85, es pot visitar fins al 10 de setembre a la Fundació Mapfre de Barcelona, que des de fa un parell d’anys acull la casa modernista Garriga Nogués, al carrer Diputació.

A Michals se li va desvetllar la dèria per la càmera arran d’un viatge a l’URSS en 1959, on obtindria algunes instantànies que figuren també a l’exposició. De tornada a Nova York, abandonaria la feina com a dissenyador gràfic per dedicar-se professionalment a la fotografia, una expressió artística en què anirà incorporant, a banda d’una sensibilitat peculiar, algunes tècniques innovadores com seqüències, collages o bé anotacions escrites a mà als marges de les imatges, sovint poemes breus.

En aquest darrer apartat, crida l’atenció, entremig de les obres exhibides, la sèrie The house I once called home –això és, més o menys, La casa que en un temps anomenava llar–, centrada en l’edifici de fusta on havia viscut set dècades enrere.

L’autor parla d’una altra llar, encara més acollidora, carnal, en una peça en blanc i negre titulada The most beautiful part of a woman’s body, en què es veu el bust nu d’una noia, segons ell la part més bella del cos femení, amb un peu de foto amb deu versos en què exalça les popes com una llar càlida, perfecta en els seus arcs graciosos, que les dones llueixen com medalles o emblemes de l’amor, presents en els primers records dels homes i en els seus somnis de vells, fins i tot quan el desig se’ls ha convertit ja en pols.