Mangranes i cacauets

Entre els personatges de la nostra compartida infantesa arbequina rememorats per Francesc Pané al magnífic Dies de fel i de magrana, retrobo el cacauero, que és com anomenàvem aleshores un venedor dominical ambulant, sempre darrere del seu carret de fusta on exposava l’oferta irresistible de caramels, xiclets, xocolatines, cigarrets per unitats, talls de coco fresc, xufles deshidratades en temporada, ametlles i avellanes torrades o els cacauets de què derivava el seu renom. Explica Pané que, per més que li vinguessin de gust aquelles llepolies, no va poder comprar-ne mai cap, perquè ben just disposava d’una pesseta per anar al cinema. Bé, jo diria que l’entrada en costava quatre al Catalunya (dues pel·lícules i el NO-DO, noticiari en blanc i negre d’exaltació franquista, un programa que omplia tota la tarda de diumenge) i un duro al Centro, una sala que era una mica més de categoria, perquè a l’atrotinat Catalunya només hi acostumàvem a anar la canalla i alguns vells republicans, com mon padrí Tonet, que s’havien jurat no posar els peus a la societat recreativa fundada per les dretes abans de la guerra i que encara portava en la denominació social l’adjectiu nacional: Centro Nacional, conegut popularment com la samfaina.

Pané situa el carret del cacauero a la vorera ampla de davant del Catalunya, on ell muntaria anys després la primera parada de llibres per Sant Jordi al poble, sense gaire èxit, mentre que jo el tenia més present al passadís cobert d’accés al Centro, quasi enfront del carret de la Maria del Mà i no lluny de la botigueta de cal Cosme, on venien si fa no fa el mateix i novel·letes barates de pistolers, però estic segur que deu tenir raó ell, ja que en aquest llibre i en d’altres anteriors del mateix gènere, com ara Tendres eren els dies, demostra tenir molta memòria.

L’amic Antoni Nebot, que no només col·lecciona fotografies de trens antics –no crec que hi hagi ningú a tota la península que en tingui tantes–, me’n fa arribar una de l’avinguda dels Portals d’Arbeca en 1958. S’hi veu, en primer pla, la marquesina del Cine-Café Cataluña; a continuació, el comerç de queviures de l’Amadeu Gras i la posada Rosalia; al fons, la sastreria del Gaietà. I a l’altre costat de carrer, la façana de cal Moles i, mitja dotzena de cases més avall, la tribuna de ca l’Antina, on jo vaig nàixer aquell mateix any.