Entre Catalunya i Texas

Lligant uns records de Francesc Pané, recollits al seu recent volum memorialístic Dies de fel i magrana, que tants dies de reg m’està inspirant, amb una fotografia datada en 1958 que em va enviar setmanes enrere el també amic Antoni Nebot, en què apareix l’avinguda dels Portals d’Arbeca, aleshores del Generalísimo, rememorava dijous aquí alguns dels establiments públics que apareixen a la imatge, començant pel cafè-cinema Catalunya, on jo havia vist les meves primeres pel·lícules, desaparegut fa molt temps i substituït per un bar que va mantenir-ne el nom (gustosos entrepans de sípia), més tard per un Schlecker, que ja es deu dir Clarel, com totes les sucursals de la cadena (no penso despertar mon pare de la migdiada perquè m’ho vagi a comprovar, ni tornar expressament al poble per confirmar-ho, perquè tampoc no em sembla una dada tan rellevant). El negoci recreatiu ocupava els baixos del casalot cantoner de ca la Sorda i el portava el vell Marrinxa, que en aquella època devia tenir com a molt la meva edat actual, ai!

Jo vaig nàixer –quan encara la gent de comarques no teníem gaire costum de venir al món en hospitals– i vaig residir fins als 12 anys al número 31, cap a la meitat i en la part més estreta de la cèntrica via urbana, on ara torna a viure mon pare, en un habitatge habilitat a l’espai de la botiga familiar que ja quasi no vaig conèixer. A l’altre extrem del reng de cases, davant de l’eixample corresponent a un dels dos antics portals de la vila closa medieval que justifiquen la denominació del carrer, encara sobreviu el bar Texas, que tothom sempre ha anomenat el bar nou, per bé que deu ser ja el més veterà de tots, regentat hores d’ara per membres de la nombrosa colònia romanesa, aproximadament un deu per cent del cens municipal. Es tracta del local més idoni de tot Arbeca per a la seva activitat, amb grans finestrals encarats al sol d’hivern i una estratègica situació per posar-hi taules al defora quan a l’estiu bufa la marinada. Abans comptava amb un reservat presidit per una màquina de discos que funcionava amb monedes, al voltant de la qual ens aplegàvem alguns adolescents que ens devíem creure molt moderns perquè hi fèiem sonar un i altre cop el Get back dels Beatles, una cançó que ens entusiasmava pel seu ritme frenètic i ara no suporto justament per això. A la vora hi ha avui dia el tanatori.