A la força ens pengen

Ho sap tothom, és profecia i ho diu la CIA: els atemptats de Barcelona i Cambrils són culpa de l’independentisme, igual que la fugida de Neymar o la sequera excepcional d’aquest estiu. I que una futura Catalunya lliure seria una espècie de Venezuela mediterrània, no pas l’Holanda del sud que alguns portem anys somiant, si bé amb ginesta en comptes de tulipes. Tot això i encara calamitats pitjors –una dictadura bolivariana o una teocràcia islàmica, tant se val– ens auguren pel broc gros, com qui anuncia les set plagues d’Egipte, la majoria d’articulistes, tertulians i polítics de Cinca enllà i també molts de Cinca ençà, refractaris al dret que tenim de volar al nostre aire. Perquè quan ens trobem ja en ple compte enrere cap a la data prevista per al referèndum i un xoc que no serà de trens equiparables sinó d’un carrilet contra un AVE (en realitat, potser la imatge més precisa del que pot ocórrer no sigui la col·lisió frontal de dos combois ferroviaris sinó la d’un tanc aixafant una urna), continuen sense aflorar arguments a favor de mantenir-nos sotmesos al regne d’Espanya que no siguin les tan repetides i cada vegada menys subtils amenaces o apel·lacions inflexibles a la legalitat (de l’embut). O bé d’aquell to condescendent i burleta de qui fa veure –sense èxit– que s’ho agafa tot plegat amb humor distant, des d’una pretesa superioritat intel·lectual o moral sense cap base: el prusés, vés quina gràcia.

Mai fins ara ni una sola raó que ens faci reflexionar sobre la conveniència de seguir sent espanyols. Posem per cas els hipotètics beneficis que ens reporta o ens pogués reportar el dia de demà aquesta condició en els àmbits econòmic, social o cultural. Suposant que existeixin, és clar. Cosa que és suposar molt. Diria que massa, per l’experiència de tres segles. I si ens paga o no la pena renunciar a la nostra llibertat col·lectiva –i sovint a la nostra dignitat, tants cops trepitjada– a canvi de determinats avantatges pràctics, com han cregut ingènuament diverses generacions de regionalistes catalans de més o menys bona fe.

Lluny d’intentar seduir-nos o procurar de convèncer-nos amb fets o almenys paraules amables, encara es pensen (sempre han sigut així i no canviaran pas de manera de ser per nosaltres) que ens podran retenir a la força, perquè la força ha esdevingut la seva última raó. L’última i a hores d’ara, única.