La paella dels diumenges

No sorprèn gens l’agra resposta davant de tot això del referèndum per part de la benemèrita colla –els intel·ligents lectors d’aquest espai s’hauran adonat de la intenció del qualificatiu– de dirigents i opinadors neofranquistes que gosen impartir-nos lliçons de democràcia i que, si poguessin, ens obligarien a parlar només en castellà (bé, potser ara m’he excedit amb l’epítet de neofranquistes, retiro el prefix neo-), però hauria de sorprendre una mica més, potser tampoc no gaire, perquè ens coneixem de fa anys, la posició de molts integrants –per sort, no tots– de les esquerres clàssiques, cada cop més clàssiques i menys esquerres, com ara militants del PSC o Iniciativa i periodistes d’El Periódico o El País, arrenglerats en aquest tema amb la dreta més rància i autoritària, enfront dels anhels de llibertat d’un poble fart d’opressió i de repressió, de menyspreu i infàmia, aferrant-se a l’excusa d’uns formalismes legals que en cap cas desvirtuen la causa que refusen o menystenen o ridiculitzen, o les tres actituds alhora, com aquell babau que quan li assenyalen la lluna amb el dit mira el dit i no la lluna.

Com que ja tinc una edat i una experiència, dos factors que en principi ens fan tornar tolerants i comprensius, puc entendre –però no compartir– la incomoditat que representa per a tots aquests vells progres trobar-se de cop i volta defensant l’statu quo al costat dels sectors polítics i mediàtics més carques del nacionalisme espanyol, formant part del mateix bàndol que PP o Ciudadanos, desbordats en radicalitat democràtica i posats en evidència per un partit burgès de gent d’ordre com l’antiga CDC i un de petitburgès de pagesos i botiguers com ERC.

Aquells joves revolucionaris que van lluitar contra Franco, o almenys en fan gala, aplaudeixen ara o miren cap a un altre cantó mentre un estat monàrquic amb greus dèficits democràtics –ells que encara es consideren en el fons republicans, molt en el fons– comença a aplicar la força per no deixar posar unes urnes. Especialment patètics un Rabell i un Coscubiela encara amb tics estalinistes o un Iceta declarant, despectiu, que el diumenge 1 d’octubre no anirà a votar, sinó a fer una paella. Bon profit i que no es preocupi, perquè segons com vagin les coses potser aviat podrà dedicar tots els festius i molts feiners a menjar arròs. I després, ballar tota la tarda.