Via lliure

Del xoc de trens al xoc de naus. Desdenyant la participació massiva de la Diada a Barcelona –quatre gats, segons la mateixa premsa cavernícola madrilenya que ara tracta el demagògic Coscubiela d’heroi de la pàtria–, un portaveu del PP, Casado penso que es diu, o Soltero, tant se val, perquè per sort aviat l’oblidarem per sempre, va comparar l’independentisme català amb una zòdiac punxada i Espanya amb un transatlàntic. En tot cas, més que una zòdiac, una barqueta en què ningú no està obligat a pujar (jo també preferiria, com escriu el benvolgut Jaume Sellés, citant Brassens, passar la festa nacional al llit, però aquest és un luxe que encara no ens podem permetre, ni se l’hauria permès el cantautor del bigoti i la pipa, mentre no visquem en un país normal, vull dir sobirà), i en què tots hem de procurar remar plegats, sense defallir i en la mateixa direcció, si volem arribar a bon port. Quant al transatlàntic, ves que no acabi com el Titanic per culpa nostra, convertits en iceberg que enfonsa un estat autoritari que es creia insubmergible.

Des de Catalunya, per contra, s’insisteix en la metàfora ferroviària, com demostra l’anunci prohibit del referèndum prohibit. Un canvi d’agulles que simbolitza la capacitat de decidir entre dues vies, la catalana o l’espanyola. Només espero que no es tracti d’una via morta, sinó d’un apartador per tal d’esquivar l’envestida brutal del comboi blindat conduït a tot drap per un maquinista que em temo que no acabi enfollint com el protagonista de la novel·la La bèstia humana, d’Émile Zola: ja també puc citar francesos al meu favor, amic Jaume.

L’espot televisiu de la disjuntiva de carrils ha sigut filmat a Sant Llorenç de Montgai, entenc que per motius pràctics (la línia de la Pobla depèn de Ferrocarrils de la Generalitat i no haurà calgut demanar permís a Madrid) i paisatgístics, amb la bella serra de Mont-roig al fons de la imatge, no compto pas perquè els seus autors coneguessin les connotacions de l’indret com a escenari d’un acte de desobediència civil enfront d’un poder arbitrari i una llei injusta: l’elegant edifici de pedra d’aquella estació es va poder salvar gràcies a la mobilització dels veïns, quan ara fa uns quinze anys Renfe pretenia enderrocar-la, igual que ja havia fet amb les immediates de Gerb i Santa Linya. Una lliçó de resposta popular, aplicable a l’actualitat política.