Què farem, què direm?

Rajoy va acusar dimarts la Generalitat d’amenaçar diaris i alcaldes contraris al referèndum (¿encara es pot escriure la paraula referèndum sense incórrer en un delicte de sedició i acabar a la garjola?). Jo no he sentit cap amenaça governamental. Del govern català, s’entén, perquè de l’espanyol no paren d’arribar-ne. També es manifestava en termes semblants, aquell mateix dia, el socialista Iceta, un altre a qui li creixerà un nas de Pinotxo, de tant mentir. Perquè tota aquesta colla que ens neguen el dret a decidir han fet de la mentida una arma de confusió i confrontació. Menteixen de forma descarada, sense complexos ni remordiments. Menteixen pel broc gros, amb tota impunitat. Tergiversen els fets, per si algú troba que el verb mentir sona massa fort. Tergiversen o manipulen, com El Periódico per desprestigiar la feina dels mossos en els atemptats de Barcelona i Cambrils. Denunciar aquell muntatge matusser i el vergonyós intent de treure’n rèdit polític, és una amenaça? És una amenaça reclamar als alcaldes que facilitin als seus veïns poder votar l’1-O? Menteixen pels descosits o simplement viuen en una realitat paral·lela. El mal és que molta gent se’ls creu, sobretot fora de Catalunya. Se’ls creu perquè té ganes de creure’ls. Els convé creure-se’ls per excusar-ne les atrocitats antidemocràtiques que estan cometent.

Justament a El Periódico, Jordi Évole confessava en un article recent que escriu amb por, pel què diran a les xarxes socials (que no se les miri, com jo), i això fa que s’autocensuri. Pobret. L’entenc i el compadeixo, ma non troppo. El periodista equidistant es plany del què diran, però li puc assegurar que és molt pitjor escriure tement el què faran. I no coartats només per l’autocensura, sinó per una censura oficial. Perquè en un moment en què la llibertat d’expressió està amenaçada –ara sí, de veritat, per desgràcia no es tracta de cap fabulació– i des de Madrid pressionen i intimiden els mitjans de comunicació catalans, els opinadors habituals compromesos amb el país no les tenim totes (ni els directors de les publicacions que ens acullen, intueixo), de manera que cada cop que ens posem davant del teclat no podem evitar de preguntar-nos allò de “què farem, què direm”, com els minairons. Ara mateix, en aquest gremi de la premsa, els únics columnistes que no corren perill són els quintacolumnistes.