La primavera catalana

Hi ha una primavera d’estiu, una primavera d’hivern, que és la tardor, i ara una primavera catalana, que va esclatar –roig de clavells contra verd d’uniformes– dimecres passat. Vam començar aquell dia amb neguit i el vam acabar amb esperança. Amb esperança, orgull i il·lusió (i una mica de neguit encara, la veritat). De les notícies alarmants de bon matí, amb tots aquells benemèrits pinxos de gimnàs, la cara inexpressiva darrere unes ulleres fosques, profanant locals de la Generalitat, tractant de fer-ho en els de partits legals, escorcollant domicilis d’alts càrrecs del govern i de vegades detenint-los, en alguns casos sense exhibir la preceptiva ordre judicial, amb l’única acusació d’estar afavorint el dret a decidir d’un poble –cada cop es veu més clar i ho veu més gent– oprimit i reprimit, fins a la massiva cassolada de protesta nocturna (tinc tanta poca traça amb els estris de cuina, per falta de pràctica, que em va caure al carrer el cullerot de fusta amb què picava l’olla i vaig haver de baixar a recollir-lo en pijama), passant per les multitudinàries concentracions del vespre, no només a Barcelona, sinó arreu de les comarques.

Vaig anar a la de Lleida. Una gentada. Vuit, deu mil? Bé, molts més dels que ells volen i diuen, com cantava el xativí. Allò que els assistents hi cantaven era Independència, Votarem, No tinc por i alguna altra consigna que em sap greu, perquè els amics són els amics, per més que creguem que s’equivoquen. Sentiments a flor de pell (de gallina). M’hi vaig trobar Pere Rovira i Celina Alegre, que s’han passat mitja vida ensenyant literatura castellana i ara em confessen que se senten d’alguna forma decebuts i traïts, sobretot a la vista de les bajanades proferides sobre el catalanisme per escriptors com Marsé, Marías, Muñoz Molina, Cercas o Vargas Llosa. Em diuen que els costarà tornar a llegir-los. A mi també, però des de Céline, Pound o Pla hem hagut d’aprendre a distingir entre la vàlua d’una obra i les opinions polítiques del seu autor.

Penso que hauria quedat bé cloure l’acte (encara som a temps de programar-ho en algun altre, perquè em temo que n’haurem de celebrar una quants més) amb el Pere recitant un abrandat poema seu, encara inèdit, que en un moment donat fa: “Envestint l’estendard de la derrota, / la pell de brau ens clava la banyota / i el budell del passat fumeja i put”.