Insurrectes i impostors

Diumenge estem cridats a triar entre urnes i tricornis, que és com dir entre metacrilat i xarol. Entre la raó i la força. Entre emancipació i opressió. Entre paperetes i metralletes. Entre clavells i fiscals. Entre cassoles de protestar i maces d’amenaçar. Entre tractors i tanquetes. Entre somriures i ganyes. Entre seduccions i sedicions. Entre Trapero i Trapote. Entre nostàlgics del franquisme i somiadors de llibertats, que ja no ho són tant de truites, perquè un nou país lliure és cada cop més a tocar, encara que tal com s’està posant el panorama aquest pronòstic pugui sonar poc realista (i reialista). Entre una monarquia espanyola i una república catalana. Entre legitimitat i legalitat. Sí, ja sabem, i no cal que ens ho repeteixin tant, que el referèndum és il·legal, d’acord amb les seves lleis, però resulta que “todo lo que me gusta es ilegal, inmoral o engorda”, com feia la cançó de Pata Negra.

Allò que més indigna de tot plegat és que estiguin reprimint una insurrecció democràtica en nom de la democràcia, tota aquella colla d’impostors que tenen el cinisme de fer-se passar per demòcrates mentre prohibeixen, censuren, veten, escorcollen –quin verb tan bonic haurem recuperat gràcies als civils–, clausuren, detenen i porten a terme abusos de poder que vulneren les garanties establertes a la seva pròpia constitució (entretant, uns quants fariseus encara es queixen de la falta de garanties de la convocatòria en curs), aquella sacrosanta constitució que molts d’ells ni tan sols hi van votar a favor al referèndum de 1978. Jo tampoc, si bé per motius radicalment oposats –i ara no voldria presumir de clarivident–, al no haver-me refiat d’una carta magna que deixa la unitat de la pàtria en mans dels militars. No van ser pocs que em van titllar aleshores d’alarmista, donant per fet que aquell precepte no s’aplicaria mai. Doncs au! Diumenge passat, aquí a Lleida, un d’aquests demòcrates de tota la vida, García Albiol, brandant aquelles manasses que fa l’efecte que en qualsevol moment et clavaran un mastegot, acusava Puigdemont de “portar les institucions catalanes a una decadència que ni en temps de Franco no havia existit”. S’oblida del petit detall que hi va haver una dictadura? Tot això d’ara, amb Franco no passaria, és clar. I no serà perquè alguns que semblen enyorar-lo no ho tractin d’impedir per tots els mitjans.