Bye, bye, Spain

Ens titllen de nazis i de fer vagues nazis però sovint ens sentim tractats gairebé com jueus, de moment sense camps de concentració. De moment. La jornada de reflexió del referèndum, com que ja tenia reflexionat el meu vot des de fa 45 anys, vaig anar al Funatic a veure Bye, bye, Germany. Cap a mitja pel·lícula, li pregunten a un supervivent d’Auschwitz per què els nazis els havien fet tot allò, i ell respon que perquè els nazis creien que els jueus eren covards.

El dia del referèndum, en què vaig aconseguir votar, si bé uns individus que m’estaré de qualificar per por del fiscal van requisar poc després l’urna, es va evidenciar la contrarietat d’aquells que confiaven que els catalans ens arronsaríem amb tan sols algunes paraules o actuacions intimidadores. La contrarietat i la crueltat. Els havíem obligat a fer allò que no volien fer, com diu Rajoy. Pobrets. Quasi 900 ferits. Només un 0,037% dels votants, segons fiscalia. Confiem que no se’ls acudeixi mai d’anar a repartir llenya a la Xina. Esperaven trobar la mateixa suposada covardia dels jueus davant dels nazis, en realitat impotència i resignació. Els ha sorprès ensopegar amb milers de valents, de totes les edats i condicions (padrins, tietes, estudiants, pagesos, bombers, mossos, alcaldes, consellers de la Generalitat i tants d’altres), que plantaven cara a porres i pilotes de goma, convertits en veritables herois, la majoria anònims.

Alguns matins baixo a prendre un tallat a la fleca-granja del carrer General Brito. Me’l serveix l’Ariana, una noia simpàtica de cara dolça, mirada clara i somriure fàcil, que té 29 anys i un fillet que es diu Nil. Malgrat no haver-se posat mai en política, es va presentar voluntària per organitzar la votació de diumenge, moguda només per un sentiment de país i d’amor a la llibertat. Li va tocar fer de presidenta de mesa a l’avinguda del Segre. Quan hi van irrompre els armats de mala manera, cinc d’aquells homenassos inhumans la van acorralar una bona estona en un despatx, exigint-li a crits l’urna amagada i els llistats. Com que s’hi resistia, van amenaçar-la d’esbotzar les portes amb el seu cap, mentre li anaven picant les galtes amb aquells gruixuts guants negres de monstre prehistòric. L’endemà m’ho explicava encara tremolosa però amb els ulls radiants. Quan sigui gran, el Nil es podrà sentir molt orgullós de la seva Mare Coratge.