Ni majoria ni silenciosa

Com que escric això dimarts a primera hora de la tarda, sense saber encara què dirà el president al vespre ni com reaccionarà Madrid, m’hauré de resignar a fer un comentari sobre una notícia de diumenge, amb el risc que quan es publiqui dijous sembli desfasat pel ritme vertiginós dels esdeveniments: la manifestació espanyolista a Barcelona, saludada a El Periódico amb el titular “La fi del silenci”. Algun dia caldrà analitzar el trist paper en tot aquest procés de la premsa barcelonina més llegida (i la tarragonina, que segueixo a Cambrils, malgrat l’amic Correal). Aquí, a Lleida, els dos diaris mantenen una línia prou equànime i plural, tant pel que fa a l’objectivitat de les informacions com a l’equilibri en les planes d’opinió.

La fi del silenci? Parlem-ne. L’expressió d’una suposada majoria silenciosa, segons els apologetes de la demostració de força del nacionalisme espanyol –aquesta vegada sense cops de porra, tot un avenç– en què coincideixen sensibilitats diverses, algunes de les quals posen la pell de gallina –o d’àguila imperial–, perquè retrotrauen a èpoques que crèiem superades per sempre i que potser no ho estaven tant. Ara bé, ni tan majoritària ni tan silenciosa, perquè els participants no assolien ni de lluny les xifres de les concentracions independentistes, i no paraven de cridar i xiular. Cridaven, per exemple, “Puigdemont a la prisión”, amb la variant d’una altra rima tan simpàtica com “paredón”. I xiulaven els mossos, els bombers, els periodistes de TV3 i d’altres mitjans no cavernícoles. Fins i tot no pocs van xiular Borrell per parlar en català. I això que afirmen ser tan respectuosos i tolerants, tan “catalanes de bien”, en paraules d’Albiol, aquell gran demòcrata (més gran que demòcrata), mentre que nosaltres seríem uns feixistes.

A Borrell jo també l’hauria xiulat, no tant per les falsedats que deia (no l’excusa la desinformació pel fet de viure a Madrid, ja que encara deu tenir parents a la Pobla que li puguin explicar la veritat) com pel català tan lamentable que gasta, sense que li serveixi d’atenuant que no és home de lletres, sinó de números, perquè, en el seu cas, les anomenades ciències exactes apareixen també plenes d’inexactituds, com quan calcula el nostre dèficit fiscal, que en tant que madrileny de residència, i cada vegada més de cap i de cor, té la sort de no haver de patir.