¿Hasta siempre?

No, tranquils, no se m’esverin pel títol, que encara no m’he passat al castellà, cedint als nous aires que bufen en aquest pobre país, tan desgraciat de tenir segons quins veïns. Ni encara ni mai. Si m’he resistit més de tres dècades a publicar ni una ratlla en aquella llengua (per militància i no per ignorància, ni per falta de propostes, que consti, no perquè tingui res contra els seus vocables o la majoria dels seus parlants, sinó perquè ens l’hagin volgut i ens la vulguin i ens la voldran imposar, en detriment de la nostra), no afluixaré ara que ja ho tinc quasi tot fet i tot dit, pel que respecta a la meva faceta periodística o literària, modèstia a part.

Abans el silenci. Una altra cosa és que en endavant potser caldrà retocar to i registre, fins i tot temàtiques, no tractar tant de política com del preu dels panellets i els colors de la tardor, de la boira que ja es comença a deixar veure alguns matins, recórrer a l’autocensura com durant el franquisme, practicar una certa sibil·lina ambigüitat –el “tu ja m’entens” còmplice que diu sense acabar de dir–, incitar els lectors a llegir entre línies. Als veterans suposo que no ens costarà gaire recuperar l’hàbit.

Quants d’aquells joves rebels d’antany s’escandalitzen avui perquè algú pretengui saltar-se una llei?

Els joves n’hauran d’aprendre. La pregunta de l’encapçalament que m’ha donat peu a un exordi tan llarg i personal fa referència a la cançó Hasta siempre, comandante, arran dels 50 anys de la mort del seu protagonista, Ernesto Guevara. Em pregunto quants nostàlgics de les gestes del revolucionari tal vegada més icònic de la història no estaran hores d’ara veient passar una revolució davant dels seus nassos sense adonar-se’n. Quants d’aquells joves rebels d’antany i actuals vells progres defensors de l’statu quo, que tenien penjada l’efígie del guerriller en un pòster –i la guarden potser encara al cor–, mentre somiaven enderrocar governs i règims opressors, s’escandalitzen avui perquè algú pretengui saltar-se una llei, per injusta que sigui?

Haurien portat a terme les seves revoltes els seus en altre temps admirats Cromwell, Robespierre, Garibaldi, Zapata, Lenin, Trotski, Mao, Sandino, Castro o el propi Che, en cas d’haver respectat la legalitat vigent, com ara ens exigeixen aquells antics revolucionaris de saló esdevinguts patètics apologetes de la repressió oficial –amb presos polítics!– i guardians de l’ordre establert? Era fins sempre o bé només una estona?